15 de desembre de 2017

Localització #03 [F1 Paris Porte de Montreuil]

Rue Etienne Marcel, 290, Bagnolet, 93170. El termòmetre marca cinc graus i ja és de nit. Davant nostre, una avinguda doble de quatre carrils per banda amb una processó inacabable de llums taronges i grocs. El pàrquing gratuït on aparquem està banyat per l'enorme rètol vermell d'un Carrefour i d'un vertical d'un hotel Ibis de quinze plantes.
El recepcionista de l'hotel ens saluda "Bienvenue à le Banlieue". Ell no sap que nosaltres dormim aquí per dues raons. Perquè és barat. Però sobretot perquè una seqüència del documental que estem rodant i posa textualment:

21B. EXT. NIT. CARRERS PERIFERIA PARÍS.
Imatges de París no idíl·liques, no folklòrica. Bruta. Efecte videogràfic distorsionat i render píxel. 

Quan acabem de gravar les imatges pertinents busquem un restaurant obert. Trobem un bistrot amb un magribí a la barra. Sopem per 8 euros cadascun. Cuscús. Pollastre grillé. Aigua freda. El termòmetre ja marca un grau. De fons, llunyana, Cretéil inacabable. 

14 de desembre de 2017

Localització #02 [Sanatori d'Ivry]

23 Avenue Georges-Gosnat, Ivry-sur. 94200, França. "El sanatori d´Ivry-sur-Seine, estava llavors al 23 rue de la Mairie, avui avenue Georges-Gosnat, davant l´ajuntament" m'escriu l'Alícia Vacarizo per correu electrònic. Busquem per l'arqueologia del Google Maps en 2D, 3D, Street View. La mirada incompleta, la recerca d'allò que ja no hi és, com uns arqueòlegs, intuint des de la mirada de satèl·lit on és el parterre de gespa on estava el pavelló del sanatori on va morir Artaud i on Palau va pelegrinar els anys 1946 i 1947. L'escena ens ordena.

23. EXT. SANATORI D’IVRY SUR SEINE
Sobre les imatges del sanatori d’Ivry en Julià Guillamón ens explica aquest episodi clau de la vida de Palau i Fabre, el de la trobada amb Artaud. Mostra imatges del sanatori.

Arribem amb temps, i amb l'Axel baixem del cotxe. Primera parada ja en terres metropolitanes parisines. La Berta es queda al cotxe, en un estrany càrrega i descàrrega sense rellotge. Enfilem unes tanques. Gespa verda, fulles al terra. Ni una ànima. Dubto de si és davant l'ajuntament o al número 23, més a l'est. Filmem a la primera localització. Una caseta buida, uns bancs gastats per la humitat. Ens movem i passat un enorme edifici d'habitatges socials de maó vista (racionalista, taronjós, quadrat) ens apareix el que sembla l'entrada del parc on hi havia hagut el centre sanitari.
I la màgia s'esdevé. Uns cavallets resten grisos i abandonats al mig de l'esplanada. La càmera filma a 4K els animals de ferro pintat. Les seves cares espantades. Els ulls sortint de les òrbites. La bogeria de les boques obertes. L'elefant foll. El cavall desbocat. El gat en estat de xoc. De fons, una xemeneia d'una incineradora urbana sembla que alimenti el cel gris i ple de núvols gruixuts d'aquest migdia de desembre.

13 de desembre de 2017

Localització #01 [Première Classe Clermont-Ferrand Aubière]

16 Rue Lavoisier, Aubière. 63170, França. Tocades les set baixem a esmorzar en el cubicle prefabricat de la planta baixa de l'hotel. Una noia amb el nas molt gros ens cobra els 5 euros per cap i ens posem a les safates uns panets, unes mantegues amb sal, un cafè amb llet, un suc de taronja de màquina.
A la televisió penjada d'una paret, el canal informatiu France Info explica amb un roller d'última hora que ha mort el músic Johnny Hallyday als 74 anys d'edat. Ressaltat vermellós a la part inferior de pantalla.
El silenci és incòmode. Som deu o dotze comensals en un espai petit. A fora, la boira, el fred, el gel. Posen un fragment d'una entrevista de Hallyday. I li veig la mateixa cara de cera que la que tenen els meus companys de menjador. La Berta i l'Axel acaben ràpid, també. I marxem de seguida a agafar l'A71 direcció París.


8 de novembre de 2017

Basquiat. La lliçó de la perifèria.

La història de Jean-Michel Basquiat sempre m'ha semblat paradigmàtica de l'absurditat del mercat artístic. Un squad amant del graffity que passeja pel Soho i el Low Manhattan de finals dels setanta es converteix, en una eclosió que ja està escrita en els llibres de la història de l'art, en un geni de les arts visuals. 
La seva enorme força cromàtica, el seu traç destripat, la seva tipografia escrita en línies de text convuls, l'art-en-brut que traspuen totes les seves composicions... no deixen de recordar el seu orígen tortuós i perifèric. 
Aquests dies, preproduint el documental sobre Palau i Fabre, he parlat i visitat els tallers d'artistes com Harry Bones, Eduard Novellas o Sit Cantallops. Ells participaran en el documental sobre el poeta català, i de seguida percebo el valor d'allò que resta a les afores, lluny del centre. 
La lliçó de la perifèria. És allà on hi ha l'enorme talent, que espera, tranquil, a ser redescobert i rebatejat com a genial i ser tutelat pel mercat artístic.

[Obra 50 cent Piece de Jean-Michel Basquiat (1983)]

31 d’octubre de 2017

Café au lait à emporter. Poitiers.

Portàvem uns quants dies de ruta per França. Dies de Kangoo i càmping. Baixant des de la Baixa Normandia, desembarcant a Cherbourg i destinació final a Castelnaudary, en ple Midi francès, mil quilòmetres més al sud.
Era un dissabte, diria que era 5 d'agost. I érem a Poitiers. Passejant vam veure la petita edificació verda i quadrada del Cafè du Parc de Blossac. I allà, a les 15:38 ens vam demanar dos cafès amb llet per emportar. Passejàvem relaxats per un parc ordenat i polit, amb aires versallescos. Avingudes rectilínies, la parada d'atraccions col·locada exactament en un lateral del pas central. Alguna bicicleta, algun picnic, algun gos ben educat. Els cafès amb llet ens van costar tres euros cadascun. En guardo el tiquet, que ja té la majoria de lletres esborrades pel pas del temps.
Aquella tarda ja era estiu, després de molts dies de pluja al nord, Atlàntic enllà. Recordo que vaig agafar un petit programa de mà de color rosa del cinema Le Diétrich. I mentres deambulàvem tots tres, anònims i despreocupats per uns jardins francesos molt lluny de tot, rumiava sobre resistència cultural, cinemes i allò que fa de França un lloc tant especial.

24 d’octubre de 2017

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].

25 de juliol de 2017

Peiró en el cel de juliol

Hem arribat a un quart tocat de sis de la tarda. En Simó dormia dins el cotxet i jo suava de valent sota un sol de juliol després de pujar la costa de Cabanelles. Davant meu i darrera, altra gent. Silenciosa, concentrada en l'esforç. Semblava una processó, com la que se celebra el Divendres Sant. De fet, era una processó. Una processó laica.

L'ala dreta del cementiri dels Caputxins plena de cadires i gent, al fons un petit escenari i al costat el nínxol de Joan Peiró i Belis. Amics, coneguts i saludats a dotzenes. Al entrar membres de la Comissió ciutadana repartien clavells vermells i les lletres de les cançons que es cantarien. Algunes banderes onejant al vent. Les més vistoses, les de la CNT. Discretament, dues o tres estelades. Encaixem ràpid amb en Pep Puig impolut amb una camisa blanca, sabent que la seva dissertació sobre Peiró serà escoltada per la presidenta del Parlament, diputats, alcalde i la família. Cop a l'espatlla a en Jaume Vellvehí que farà de presentador. Petons per la Neus Pinart que llegirà un fragment. Abraçada amb en Safont, que avui tuiteja orgullós un article on recorda Josep Benet i la seva devoció per un "català universal" com l'anarcosindicalista. En Carles Estapé d'Òmnium, pendent de tot fins a l'últim moment, la Salicrú repassant les cançons que dispararan a taula. Els vells cooperativistes amb el posat més relaxat que de costum. Les claques convergents, socialistes, esquerranoses i psuqueres. La Margarida Colomer que no s'acaba de creure tanta gentada i em saluda amb el seu somriure lluminós. Cadascú amb la seva raó per ser allà.

El meu era el besavi Ferran, conegut com l'avi Ferran. El que abans s'havia dit Fernando i havia estat un miserable immigrant empès per la fam i vingut amb sorra a les butxaques des d'Almeria. Fernando, qui Joan Peiró va trobar un dia per casualitat, amb catorze anys, treballant en una fàbrica a Badalona en unes condicions duríssimes i va decidir emportar-se a Mataró. Allà el va cuidar com a un fill. Fernando es va tornar Ferran, va aprendre la dignitat de l'ofici, es va casar amb una noia jove, pobre i bonica que es deia Maria i va obrir una botiga al carrer Vermell. Ferran, amic íntim de Niabel Belis, marit d'Aurora, filla de Joan Peiró. Niabel va acabar sent el padrí de la meva àvia, al esclatar la guerra civil tot just una nena de cinc anys. En Niabel era la persona que acompanyava Peiró quan van ser detinguts i entregats als nazis a la tardor del 1940 a França. La meva àvia encara guarda com un tresor cartes escrites des de l'exili de Niabel, i els records espantosos de Dachau.

A l'acte s'ha parlat, s'ha recordat, emoció a flor de pell. Alguns punys alçats, càntics tímids, molts rams de roses i clavells. Amb la meva àvia, apunt de fer els 86 anys, hem esperat al final de les ofrenes, per no esperar dempeus. Parada a saludar la Guillermina Peiró i recta final fins al peu del nínxol d'en Peiró. Avui li hem deixat plegades un clavell vermell. L'àvia no plorava, somreia. En canvi jo plorava en silenci, intentant dissimular. Cap a les sis de la tarda han sonat lentament els set coets de tro -un per cada afusellat aquella tarda del 1942 a Paterna- en el cel impertèrrit del juliol. I jo amb el meu fill als braços, ell mirant despreocupat els arbres del pati, pensava que el millor homenatge possible era ser allà per reafirmar que els seus valors són presents en les nostres conviccions. Com ha dit Josep Puig Pla, glòria i honor a Joan Peiró. 75 anys després resta present en allò més profund dels homes. En els propers mesos ho viuré també professionalment amb Peiró42. Serà un viatge a flor de pell del qual ja estic traient moltes lliçons.

10 de març de 2017

Potser per tu: un somni a la AP7



De vegades la gent es pensa que per anomenar somni a les coses, aquestes han de ser grans obres, viatges llarguíssims, projectes enormes, gestes que semblen impossibles. En canvi, bona part dels meus somnis són coses petites. Que una cosa sigui petita no significa que no sigui important, potent o emocionant. De fet, un dels meus somnis no dura ni cinc minuts. I es va rodar en tres dies. És el primer videoclip del nou disc d'en Cesk Freixas, i porta per títol "Potser per tu". 

En Cesk i jo, fins poc abans d'aquesta trobada creativa, ens coneixíem poc; bàsicament dels concerts que havia programat amb ell a El Públic i d'alguna entrevista al Diaridelamusica.com. Va ser arrel del videoclip "Anòxia" que vaig rodar per a l'amic cantautor Jordi Montáñez a l'hivern del 2015 que vam retrobar-nos amb en Cesk. Ell n'estava entusiasmat -igual que jo i el propi Jordi- i després de parlar-ho, vam acordar que quan ell tragués nou disc, faríem junts el videoclip. De fet ens lligava la sensació que s'havia de fer un salt en el seu relat audiovisual. No tant a nivell de qualitat, sinó sobretot a nivell de discurs. Calia passar pantalla. Calia que el videoclip fos una ampliació del relat del seu disc, i per tant connectés estèticament i a nivell de discurs amb la resta de la seva obra. Per a mi són molt importants detalls com les aquarel·les de la Marta Bellvehí incrustades en els fotogrames. Del disseny gràfic a la lletra, passant pel video: tot es connecta.

El procés de creació ha estat fàcil, creatiu i compromès. Tal i com és en Cesk. Apostar pels paisatges cinètics de l'AP7 com a espina dorsal dels Països Catalans, tal i com sempre bromeja Borja Penalba. Retratar l'autèntic país sense cofoïsmes: la presó, la indústria, l'agricultura, el riu, el delta, l'albufera, les fàbriques, els blocs dels anys setanta, el montseny, montserrat, el canigó, la frontera, les fronteres, la gent en trànsit. I escollint un únic personatge, Josep Julien, el camioner Fidel, que sense dir res explica amb la mirada el drama del treballador isolat i alienat del nostre país de segle vint-i-u, i nosaltres, carregats de prejudicis, el jutgem i el suposem una cosa que potser no és. És un relat complex, com els que fem sovint a Clack.

Per a mi "Potser per tu" és un somni que pretén navegar entre la realitat -el tractament visual és volgudament de cinema verité- i la bellesa d'allò més quotidià. Amb tota aquesta aventura no només hem creat un nou relat audiovisual que jo trobo profund i bonic, sinó que sobretot, he fet un nou amic. Rodar amb en Cesk ha estat una aventura conjunta molt bonica. M'agrada rodar amb cantautors. Ho he fet amb en Marc Ràmia, amb en Jordi Montáñez i ara amb en Cesk Freixas. És una satisfacció treballar amb artesans com ells. Jo des de l'audiovisual, ells des de la cançó. Relació horitzontal. Relació sincera. Relació justa i honesta.

El videoclip pot ser una arma carregada de futur. Només cal trobar la munició adequada i els companys disposats a disparar-la. Ara mateix el resultat és aquesta peça. Gaudiu-la. Hi ha molts fotogrames i plans dedicats a persones. Estic convençut que tots els que el mireu hi sabreu reconèixer parts de vosaltres. Un paisatge, una universitat, uns camps d'oliveres, una platja, un prat. Aquesta és la màgia d'aquest videoclip. En realitat tots hi sortim una mica.

5 de gener de 2017

Any nou

Acabem un any i en comencem un altre. Un any de vertigen que marxa. Un any que arriba que s'apunta extraordinari. Hem deixat enrere coses. Algunes importants, com El Públic. Però com sempre diu la meva àvia, només pots obrir noves portes si ets capaç de tancar-ne d'altres. Hem tancat amb una barreja de tristesa, nostàlgia i esperança. Crec que això també deu ser madurar una mica. Les contradiccions. També n'hem obert de noves. L'oficina de la nostra cooperativa Clack al Cafè de Mar. O el documental Polifonia Vasca. O espectacles audiovisuals com VArecital, espots per l'Assemblea Nacional Catalana o el Dia Mundial de la Televisió o projectes com Avui Ovidi.

En aquest nou any no em marco molts propòsits. Deixar exposats, ordenats i polits els meus projectes pendents en una estanteria ben visible, al menjador lluminós, i tenir-los presents. Reordenar el meu temps quan un nen de cinc mesos et reclama cada gram de la teva energia. Saber esperar. Saber estimar. Intentar, com deia Almudena Grandes, viure sense tenir por. Fer una pila de llibres a l'estudi pendents de llegir. Mirar més als ulls d'en Simó. Continuar treballar en coses que m'agradin. Viatjar a París, a Berlín, agafar algun ferry. Anotar Joan Peiró, Josep Palau i Fabre o Cesc Freixas a la meva llista de persones a qui he passat el meu rasclet d'artesà audiovisual.

Hi penso. Serà un any nou ple de projectes antics, no pas nous. Any nou i idees velles. Any nou i memòries. Any nou només comprensible recollint totes les coses que ens empenyen des del darrera. Any nou amb la Maria en Simó agafats a les meves mans. Any nou per ser una mica més dignes.

10 de setembre de 2016

Diada Nacional amb un espot sota el braç



De cara a la Diada de l'onze de setembre d'aquest any, la gent de l'Assemblea ens va demanar a Clack de dirigir i rodar un espot. Havia de ser intimista, que connectés amb el compromís personal de tantíssima gent que veu en la consecució del procés sobiranista una millora de les seves vides. Per tant, es tractava de connectar aquest compromís íntim amb unes imatges càlides, properes i lluminoses de persones anònimes. Vam encarar l'encàrrec amb il·lusió; la feina de tot l'equip, a contrarrellotge de finals d'agost, va ser impol·luta. M'encanten el reflex del sol en la Júlia, el somriure relaxat de la nena, el contrasol de primera hora del matí a la balconada... La música original d'en Borja Penalba i la veu profunda d'en Joan Crosas van acabar de posar els remats finals a una peça que considero que ha quedat molt bonica. Treballar amb en Borja i amb en Joan. Qui m'ho havia de dir! Quin orgull, quina sort.

Tot i que no ho faig massa, m'agrada dirigir espots, perquè igual que els videoclips, et permeten crear petits universos que duren poc, tant en durada com en terminis de producció, molt diferents a llargmetratges o documentals, que acostumen a allargar els seus processos mesos i algunes vegades diversos anys i tot.

30 de maig de 2016

Avui Ovidi: gràcies.


Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

23 de maig de 2016

Ventura Ametller: rellegir la poesia del 20 amb els llenguatges del 21

Passa el temps i quan les coses es relliguen i surten continuo pensant que és gairebé un autèntic miracle. Però es relliguen. I surten. I em continuo sorprenent, perquè en la cultura acabar les coses i estrenar-les sovint és un miracle en sí mateix. I quan surten, tenim la oportunitat de viure-les en primera persona. És el cas del VARECITAL, l'espectacle que el 9 de juliol a la nit al Pati del Cafè Nou de Mataró clausurarà els actes de commemoració dels trenta anys de la publicació de Summa Kaòtica, la novel·la clau de l'escriptor i poeta expressionista local Ventura Ametller.

Mai havia llegit Ventura Ametller. Malgrat vaig ser, el 2008, a la presentació a Can Palauet de la reedició del Summa. Hi havia l'Albert Calls, a qui tant debem i que des de Cabrera continua batallant de forma activisme i clandestina per la mala salut de ferro de la cultura i la literatura de visió maresmenca. Va ser el seu gendre, l'amic i artista visual Josep Maria Codina, qui em va demanar que des de Clack ens incorporéssim a la comissió ciutadana que des de finals del 2015 es va posar a preparar un seguit d'actes per recordar-lo (formada per Òmnium Cultural Maresme, els familiars de Ventura Ametller i altres activistes culturals com la Neus Pinart o en Joan Safont). En podeu veure els actes que hem parit aquí.

Però tornem al tema. El recital de clausura. El VARECITAL planteja una forma de treballar que considero nova. Primer, perquè des de Clack ens atrevim a sumar poesia, música electrònica i audiovisual en directe. Tot a la vegada. Serà un luxe treballar amb el jove i mataroní Jordi Lopez, l'alter ego de DJ Swet. Beats i textures electròniques sobre vinils per posar banda sonora original als versos de Ventura Ametller. L'altre luxe serà la direcció literària de Jaume C. Pons Alorda, que dirigirà set poetes dels països catalans (Pau Vadell, Raquel Santanera, Lluís Calvo, Anna Gual, Teresa d'Arenys, Joan Carles González Pujalte i ell mateix) recitant poemes inèdits d'en Ventura. Al damunt hi aporto la direcció artística, que a partir d'una posada en escena austera i despullada recrea l'univers de fusta i llumetes que tant m'agrada i que ja vaig aplicar a Avui Ovidi, i al voltant, als murs, projeccions audiovisuals en directe.

El recital és destacable també per com l'hem bastit. Perquè ho hem fet a quatre bandes; insistint en que aquest espectacle s'havia d'estrenar per la porta gran, seduint al Poesia i +, a l'Ajuntament de Mataró i a la Comissió ciutadana. Connectant i amplificant. Posant el millor de Clack com a productora cultural i audiovisual al servei d'un homenatge ocult imprescindible. Quan aconseguim anar junts, la ciutat hi guanya.

El VARECITAL és un dels somnis d'una nit d'estiu que vull viure aquests propers mesos. En tenim d'altres preparats, de somnis de nits d'estiu. Però aquesta, per tot el que em significa i ens significa, serà especialment emotiva. Tot torna. Tot es reconverteix.Els llenguatges del 21 recuperen (reivindiquen) les idees del 20. Tot és el mateix. Terra, somni, forma. Record, vida, mort. Expressió, voluntat, poesia. El 9 de juliol ho posarem en escena. De nou, creant universos per a ser compartits.
 











 [Fotograma del projecte audiovisual que estem creant i que es projectarà el dia 9 de juliol del 2016 a les 22h al Pati del Cafè Nou]

1 d’abril de 2016

música | ciutat | atzucac | resistència


Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.

La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.

[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]

21 de març de 2016

I malgrat tot, creure en Europa.

I malgrat tot, creure en Europa. Creure-hi en els seus dies més grisos des de fa dècades. Creure-hi perquè tens la convicció que continuem sent alguna cosa junts. I malgrat tot, creure en Europa. La mateixa Europa que em va permetre ser estudiant Erasmus a Dinamarca. El mateix tipus d'estudiant que ha perdut la vida aquest cap de setmana a l'Ebre amb nom de noies finlandeses, hongareses, alemanyes, poloneses, britàniques, italianes o franceses. I malgrat tot, creure en Europa. Escollir Budapest no de forma aleatòria sinó per anar a veure les escales de l'Estació Central plena de parells sabates que deixen cada dia desenes de ciutadans europeus hongaresos. Aquelles sabates que representen la queixa sorda i silent de ciutadans europeus que clamen que Europa hauria de ser solidaritat i justícia. Perquè per sobre de tot tenim la ciutadania europea. Per sobre de Comissions. Per sobre de Parlaments. Per sobre de caps d'estat. Som ciutadans europeus indignats i incrèduls amb l'ominosa reacció dels nostres dirigents continentals. Budapest no com a casualitat, sinó com a inici. La vella Europa, l'antiga ciutat dividida. I malgrat tot, creure en Europa. En la seva memòria; en Argelers-sur-mer, Dachau, Mostar, Calais, Lampedusa o Ceuta. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en el seu futur: en aquells ciutadans europeus que tard o d'hora serem tants i a tants llocs que aconseguirem que la nostra bandera sigui la solidaritat. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en les oportunitats, la ciutadania, la memòria, la solidaritat. Creure en el futur. Creure en la meva dona embarassada passejant per les ribes de Budapest al principi de la primavera. I malgrat tot, creure en Europa.

14 de març de 2016

Art. Madrid. Eclosionar. Objecte.



Coincidint amb la Fira ARCO, les amigues Aida i Malú organitzaven la mostra Room Art Fair, una de les diverses fires off que conformen l'escena alternativa al voltant d'ARCO, i que han acabat sent cita imprescindible pels amants de l'art contemporani. Dos o tres de dies a ARCO i un parell de dies visitant totes les fires, mostres i firetes off sembla que és la tònica que s'ha imposat gràcies a iniciatives com la de les meves antigues companyes del Màster en Producció i Comunicació Cultural.

La meva feina va ser rodar un video de resum de l'esdeveniment. La Room Art Fair es desenvolupava en un hotelet de la Plaza de Santa Barbara, i ocupava totes les habitacions de les dues primeres plantes. Una manera molt original perquè col·leccionistes, col·lectius i galeries d'arreu de l'estat i algunes d'europees puguin aterrar a Madrid durant aquests dies d'excitació artística. Em vaig entusiasmar filmant les peces de la galeria California de Sevilla, colorista i gamberro, o la pulcritud juvenil del projecte artístic de la plataforma cultural La Grieta, La Colmena, que es presentava en una habitació del primer pis. Allà em vaig enamorar amb un sorprenent Francisco Javier Ruiz Montero, amb una reinterpretació de la memòria mediàtica fotogràfica a través del joc i la reconstrucció personal i la computació algorítmica. Cada habitació era una petita sorpresa.

Va ser un cap de setmana complet, on vaig aprofitar per anar a veure l'exposició Miró y el objeto al Caixa Forum de Madrid. A partir dels anys setanta, Joan Miró ja considerava l'objecte i l'art brut una mica l'estació final de la seva obra. La fotografia que acompanya aquest post ho explica. Un tapís estripat i mig cremat. Miró, desenganyat, criticava el mercadeig en que sovint es convertia la seva pròpia obra, malgrat ell mateix. En parlàvem, d'això de l'amor a l'art, amb l'Eli i l'Alba, fent uns xurros al diumenge en un bar popular de Carabanchel, aprop del Manzanares. Ells, autèntics promotors de l'underground madrileny, em parlen sempre dels seus videoclips surrealistes amb regust de VHS, els seus concerts inacabables en magatzems de botigues de còmics i les seves il·lustracions pop mesclades amb influències manga. Tot són senyals per entendre que l'art o està viu i cohesiona o no acaba de servir.

Les arts visuals en plena eclosió. I una idea permanent. L'art que transforma, que commociona, que emociona. L'art en moviment. Aquesta va ser la lliçó de viatjar a Madrid.

[Fotografia d'una de les obres a Miró y el objeto, Caixa Forum de Madrid feta per E.Aymerich]

3 de febrer de 2016

Nit dedicada a tu

I surto al balcó, sí. Penso en els hiverns freds. I penso que en aquells hiverns freds no m'atrevia a sortir al balcó. Deixo la porta oberta, que en silenci s'esglaia i protesta perquè les cortines blanques voleien, repintades de taronja de farola de vapor de sodi, empeses per l'aire fred que es cola al menjador. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu no ho sapigues. Penso sovint en tu. Penso sovint en tu especialment quan surto a un balcó o a un terrat. Penso sovint en tu especialment quan és de nit i és tard. En aquella hora en que el silenci només el trenquen els gossos insomnes i els camions de la brossa grinyolants. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu ara dormis. Tremolo amb un calfred feble, i recordo de forma seqüenciada Cabré parlant de les estrelles a Senyoria, la guitarra esquerdada de Calle 13 a Latinoamérica i el cartell d'aquella pel·lícula anglesa que ens ha quedat pendent d'anar a veure plegats. Torno a entrar i tanco la porta del balcó, molt suaument. I mentres m'encamino al llit queda al defora la nit que continua ben plantada reclamant-te atenció.

24 de desembre de 2015

Tancar gira. Tancar cicle.

Han passat setze mesos des de que vam estrenar a Televisió de Catalunya el llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne. Des de llavors, amb els tres productors (L'Avenç, Enderrock i Clack) ens hem embrancat en una aventura de presentacions i projeccions, que ens ha portat arreu del país. Hem convertit el documental en minisèrie de televisió per La Xarxa de Comunicació Local, l'hem agafat de base per fer-ne un espectacle de cançons i himnes que es va titular "Seguem Arran!" i que vam estrenar al Born Centre Cultural just abans de la Diada Nacional i en vam elaborar una exposició, que es va instal·lar al mateix espai cultural i que després ha girat per Reus, Barcelona o Girona. Crec que hem fet un bon exercici de relat transmèdia. Hem convertit una idea en un relat que s'ha anat adaptant a múltiples formats. El que hi explicàvem s'ho valia. Televisió, cinema, exposició, espectacle musical, DVD, web interactiva... no hem estalviat eines ni canals.

El Bon cop de falç ha anat de ruta i s'ha presentat arreu del país. Això m'ha permès fer una de les coses que més plaer em dóna: viatjar i conèixer. Allà on arribàvem a projectar el documental hi hem conegut militants de base, gent disposada a tot per tal de tirar endavant un acte cultural o una taula rodona. Els imprescindibles. La Núria del Koitton Club de Sants. O l'Enric del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat. O la Pia de l'Ateneu Igualadí. O en Joaquim de Sant Vicenç de Castellet. Hem fet una ruta de carretera i manta durant moltes mesos; des de Terrassa fins a Taradell, des de l'Espai Mallorca de Barcelona fins a Caldes de Montbui, des de Cardedeu fins a L'Hospitalet, des d'Argentona fins a Folgueroles. Hem parlat i debatut de música, documental i història al centre cívic de Can Fabra, a l'Escola de Música de Catalunya o als Cinemes Girona. El que deia abans. Descobrir un munt de llocs i un munt de gent. 

Ahir al vespre vam fer la darrera presentació. Va ser al Centre cultural de Mollerussa, al Pla d'Urgell. Acompanyats de la Meritxell Gené, cantautora i amiga, que ens va interpretar algunes cançons que s'han convertit en himnes, com Catalunya Comtat Gran o L'Estaca. Em va fer il·lusió realitzar la última de les presentacions just a una població on hi tinc una part de les meves arrels familiars. Acabar-ho amb alguns familiars barrejats entre el públic de la platea va ser una cirereta. La tertúlia de després de la projecció, com sempre ha estat, va ser plural i molt participada. L'exposició encara es podrà tornar a veure a un parell de llocs. A Argentona i a Mollerussa, de cara a finals d'hivern, però en principi ja no farem més projeccions. Aquesta passada matinada, tornant amb la Renault Kangoo per la Panadella, amb boira de desembre a l'autovia, amb en Joan de copilot parlàvem de com és d'important saber tancar gires. Perquè en definitiva, significa també tancar cicles. Gràcies a tots per haver-hi estat. Tot s'acaba perquè tot pugui tornar a començar.

16 de desembre de 2015

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.