25 de juliol de 2017

Peiró en el cel de juliol

Hem arribat a un quart tocat de sis de la tarda. En Simó dormia dins el cotxet i jo suava de valent sota un sol de juliol després de pujar la costa de Cabanelles. Davant meu i darrera, altra gent. Silenciosa, concentrada en l'esforç. Semblava una processó, com la que se celebra el Divendres Sant. De fet, era una processó. Una processó laica.

L'ala dreta del cementiri dels Caputxins plena de cadires i gent, al fons un petit escenari i al costat el nínxol de Joan Peiró i Belis. Amics, coneguts i saludats a dotzenes. Al entrar membres de la Comissió ciutadana repartien clavells vermells i les lletres de les cançons que es cantarien. Algunes banderes onejant al vent. Les més vistoses, les de la CNT. Discretament, dues o tres estelades. Encaixem ràpid amb en Pep Puig impolut amb una camisa blanca, sabent que la seva dissertació sobre Peiró serà escoltada per la presidenta del Parlament, diputats, alcalde i la família. Cop a l'espatlla a en Jaume Vellvehí que farà de presentador. Petons per la Neus Pinart que llegirà un fragment. Abraçada amb en Safont, que avui tuiteja orgullós un article on recorda Josep Benet i la seva devoció per un "català universal" com l'anarcosindicalista. En Carles Estapé d'Òmnium, pendent de tot fins a l'últim moment, la Salicrú repassant les cançons que dispararan a taula. Els vells cooperativistes amb el posat més relaxat que de costum. Les claques convergents, socialistes, esquerranoses i psuqueres. La Margarida Colomer que no s'acaba de creure tanta gentada i em saluda amb el seu somriure lluminós. Cadascú amb la seva raó per ser allà.

El meu era el besavi Ferran, conegut com l'avi Ferran. El que abans s'havia dit Fernando i havia estat un miserable immigrant empès per la fam i vingut amb sorra a les butxaques des d'Almeria. Fernando, qui Joan Peiró va trobar un dia per casualitat, amb catorze anys, treballant en una fàbrica a Badalona en unes condicions duríssimes i va decidir emportar-se a Mataró. Allà el va cuidar com a un fill. Fernando es va tornar Ferran, va aprendre la dignitat de l'ofici, es va casar amb una noia jove, pobre i bonica que es deia Maria i va obrir una botiga al carrer Vermell. Ferran, amic íntim de Niabel Belis, marit d'Aurora, filla de Joan Peiró. Niabel va acabar sent el padrí de la meva àvia, al esclatar la guerra civil tot just una nena de cinc anys. En Niabel era la persona que acompanyava Peiró quan van ser detinguts i entregats als nazis a la tardor del 1940 a França. La meva àvia encara guarda com un tresor cartes escrites des de l'exili de Niabel, i els records espantosos de Dachau.

A l'acte s'ha parlat, s'ha recordat, emoció a flor de pell. Alguns punys alçats, càntics tímids, molts rams de roses i clavells. Amb la meva àvia, apunt de fer els 86 anys, hem esperat al final de les ofrenes, per no esperar dempeus. Parada a saludar la Guillermina Peiró i recta final fins al peu del nínxol d'en Peiró. Avui li hem deixat plegades un clavell vermell. L'àvia no plorava, somreia. En canvi jo plorava en silenci, intentant dissimular. Cap a les sis de la tarda han sonat lentament els set coets de tro -un per cada afusellat aquella tarda del 1942 a Paterna- en el cel impertèrrit del juliol. I jo amb el meu fill als braços, ell mirant despreocupat els arbres del pati, pensava que el millor homenatge possible era ser allà per reafirmar que els seus valors són presents en les nostres conviccions. Com ha dit Josep Puig Pla, glòria i honor a Joan Peiró. 75 anys després resta present en allò més profund dels homes. En els propers mesos ho viuré també professionalment amb Peiró42. Serà un viatge a flor de pell del qual ja estic traient moltes lliçons.

10 de març de 2017

Potser per tu: un somni a la AP7



De vegades la gent es pensa que per anomenar somni a les coses, aquestes han de ser grans obres, viatges llarguíssims, projectes enormes, gestes que semblen impossibles. En canvi, bona part dels meus somnis són coses petites. Que una cosa sigui petita no significa que no sigui important, potent o emocionant. De fet, un dels meus somnis no dura ni cinc minuts. I es va rodar en tres dies. És el primer videoclip del nou disc d'en Cesk Freixas, i porta per títol "Potser per tu". 

En Cesk i jo, fins poc abans d'aquesta trobada creativa, ens coneixíem poc; bàsicament dels concerts que havia programat amb ell a El Públic i d'alguna entrevista al Diaridelamusica.com. Va ser arrel del videoclip "Anòxia" que vaig rodar per a l'amic cantautor Jordi Montáñez a l'hivern del 2015 que vam retrobar-nos amb en Cesk. Ell n'estava entusiasmat -igual que jo i el propi Jordi- i després de parlar-ho, vam acordar que quan ell tragués nou disc, faríem junts el videoclip. De fet ens lligava la sensació que s'havia de fer un salt en el seu relat audiovisual. No tant a nivell de qualitat, sinó sobretot a nivell de discurs. Calia passar pantalla. Calia que el videoclip fos una ampliació del relat del seu disc, i per tant connectés estèticament i a nivell de discurs amb la resta de la seva obra. Per a mi són molt importants detalls com les aquarel·les de la Marta Bellvehí incrustades en els fotogrames. Del disseny gràfic a la lletra, passant pel video: tot es connecta.

El procés de creació ha estat fàcil, creatiu i compromès. Tal i com és en Cesk. Apostar pels paisatges cinètics de l'AP7 com a espina dorsal dels Països Catalans, tal i com sempre bromeja Borja Penalba. Retratar l'autèntic país sense cofoïsmes: la presó, la indústria, l'agricultura, el riu, el delta, l'albufera, les fàbriques, els blocs dels anys setanta, el montseny, montserrat, el canigó, la frontera, les fronteres, la gent en trànsit. I escollint un únic personatge, Josep Julien, el camioner Fidel, que sense dir res explica amb la mirada el drama del treballador isolat i alienat del nostre país de segle vint-i-u, i nosaltres, carregats de prejudicis, el jutgem i el suposem una cosa que potser no és. És un relat complex, com els que fem sovint a Clack.

Per a mi "Potser per tu" és un somni que pretén navegar entre la realitat -el tractament visual és volgudament de cinema verité- i la bellesa d'allò més quotidià. Amb tota aquesta aventura no només hem creat un nou relat audiovisual que jo trobo profund i bonic, sinó que sobretot, he fet un nou amic. Rodar amb en Cesk ha estat una aventura conjunta molt bonica. M'agrada rodar amb cantautors. Ho he fet amb en Marc Ràmia, amb en Jordi Montáñez i ara amb en Cesk Freixas. És una satisfacció treballar amb artesans com ells. Jo des de l'audiovisual, ells des de la cançó. Relació horitzontal. Relació sincera. Relació justa i honesta.

El videoclip pot ser una arma carregada de futur. Només cal trobar la munició adequada i els companys disposats a disparar-la. Ara mateix el resultat és aquesta peça. Gaudiu-la. Hi ha molts fotogrames i plans dedicats a persones. Estic convençut que tots els que el mireu hi sabreu reconèixer parts de vosaltres. Un paisatge, una universitat, uns camps d'oliveres, una platja, un prat. Aquesta és la màgia d'aquest videoclip. En realitat tots hi sortim una mica.

5 de gener de 2017

Any nou

Acabem un any i en comencem un altre. Un any de vertigen que marxa. Un any que arriba que s'apunta extraordinari. Hem deixat enrere coses. Algunes importants, com El Públic. Però com sempre diu la meva àvia, només pots obrir noves portes si ets capaç de tancar-ne d'altres. Hem tancat amb una barreja de tristesa, nostàlgia i esperança. Crec que això també deu ser madurar una mica. Les contradiccions. També n'hem obert de noves. L'oficina de la nostra cooperativa Clack al Cafè de Mar. O el documental Polifonia Vasca. O espectacles audiovisuals com VArecital, espots per l'Assemblea Nacional Catalana o el Dia Mundial de la Televisió o projectes com Avui Ovidi.

En aquest nou any no em marco molts propòsits. Deixar exposats, ordenats i polits els meus projectes pendents en una estanteria ben visible, al menjador lluminós, i tenir-los presents. Reordenar el meu temps quan un nen de cinc mesos et reclama cada gram de la teva energia. Saber esperar. Saber estimar. Intentar, com deia Almudena Grandes, viure sense tenir por. Fer una pila de llibres a l'estudi pendents de llegir. Mirar més als ulls d'en Simó. Continuar treballar en coses que m'agradin. Viatjar a París, a Berlín, agafar algun ferry. Anotar Joan Peiró, Josep Palau i Fabre o Cesc Freixas a la meva llista de persones a qui he passat el meu rasclet d'artesà audiovisual.

Hi penso. Serà un any nou ple de projectes antics, no pas nous. Any nou i idees velles. Any nou i memòries. Any nou només comprensible recollint totes les coses que ens empenyen des del darrera. Any nou amb la Maria en Simó agafats a les meves mans. Any nou per ser una mica més dignes.

10 de setembre de 2016

Diada Nacional amb un espot sota el braç



De cara a la Diada de l'onze de setembre d'aquest any, la gent de l'Assemblea ens va demanar a Clack de dirigir i rodar un espot. Havia de ser intimista, que connectés amb el compromís personal de tantíssima gent que veu en la consecució del procés sobiranista una millora de les seves vides. Per tant, es tractava de connectar aquest compromís íntim amb unes imatges càlides, properes i lluminoses de persones anònimes. Vam encarar l'encàrrec amb il·lusió; la feina de tot l'equip, a contrarrellotge de finals d'agost, va ser impol·luta. M'encanten el reflex del sol en la Júlia, el somriure relaxat de la nena, el contrasol de primera hora del matí a la balconada... La música original d'en Borja Penalba i la veu profunda d'en Joan Crosas van acabar de posar els remats finals a una peça que considero que ha quedat molt bonica. Treballar amb en Borja i amb en Joan. Qui m'ho havia de dir! Quin orgull, quina sort.

Tot i que no ho faig massa, m'agrada dirigir espots, perquè igual que els videoclips, et permeten crear petits universos que duren poc, tant en durada com en terminis de producció, molt diferents a llargmetratges o documentals, que acostumen a allargar els seus processos mesos i algunes vegades diversos anys i tot.

30 de maig de 2016

Avui Ovidi: gràcies.


Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

23 de maig de 2016

Ventura Ametller: rellegir la poesia del 20 amb els llenguatges del 21

Passa el temps i quan les coses es relliguen i surten continuo pensant que és gairebé un autèntic miracle. Però es relliguen. I surten. I em continuo sorprenent, perquè en la cultura acabar les coses i estrenar-les sovint és un miracle en sí mateix. I quan surten, tenim la oportunitat de viure-les en primera persona. És el cas del VARECITAL, l'espectacle que el 9 de juliol a la nit al Pati del Cafè Nou de Mataró clausurarà els actes de commemoració dels trenta anys de la publicació de Summa Kaòtica, la novel·la clau de l'escriptor i poeta expressionista local Ventura Ametller.

Mai havia llegit Ventura Ametller. Malgrat vaig ser, el 2008, a la presentació a Can Palauet de la reedició del Summa. Hi havia l'Albert Calls, a qui tant debem i que des de Cabrera continua batallant de forma activisme i clandestina per la mala salut de ferro de la cultura i la literatura de visió maresmenca. Va ser el seu gendre, l'amic i artista visual Josep Maria Codina, qui em va demanar que des de Clack ens incorporéssim a la comissió ciutadana que des de finals del 2015 es va posar a preparar un seguit d'actes per recordar-lo (formada per Òmnium Cultural Maresme, els familiars de Ventura Ametller i altres activistes culturals com la Neus Pinart o en Joan Safont). En podeu veure els actes que hem parit aquí.

Però tornem al tema. El recital de clausura. El VARECITAL planteja una forma de treballar que considero nova. Primer, perquè des de Clack ens atrevim a sumar poesia, música electrònica i audiovisual en directe. Tot a la vegada. Serà un luxe treballar amb el jove i mataroní Jordi Lopez, l'alter ego de DJ Swet. Beats i textures electròniques sobre vinils per posar banda sonora original als versos de Ventura Ametller. L'altre luxe serà la direcció literària de Jaume C. Pons Alorda, que dirigirà set poetes dels països catalans (Pau Vadell, Raquel Santanera, Lluís Calvo, Anna Gual, Teresa d'Arenys, Joan Carles González Pujalte i ell mateix) recitant poemes inèdits d'en Ventura. Al damunt hi aporto la direcció artística, que a partir d'una posada en escena austera i despullada recrea l'univers de fusta i llumetes que tant m'agrada i que ja vaig aplicar a Avui Ovidi, i al voltant, als murs, projeccions audiovisuals en directe.

El recital és destacable també per com l'hem bastit. Perquè ho hem fet a quatre bandes; insistint en que aquest espectacle s'havia d'estrenar per la porta gran, seduint al Poesia i +, a l'Ajuntament de Mataró i a la Comissió ciutadana. Connectant i amplificant. Posant el millor de Clack com a productora cultural i audiovisual al servei d'un homenatge ocult imprescindible. Quan aconseguim anar junts, la ciutat hi guanya.

El VARECITAL és un dels somnis d'una nit d'estiu que vull viure aquests propers mesos. En tenim d'altres preparats, de somnis de nits d'estiu. Però aquesta, per tot el que em significa i ens significa, serà especialment emotiva. Tot torna. Tot es reconverteix.Els llenguatges del 21 recuperen (reivindiquen) les idees del 20. Tot és el mateix. Terra, somni, forma. Record, vida, mort. Expressió, voluntat, poesia. El 9 de juliol ho posarem en escena. De nou, creant universos per a ser compartits.
 











 [Fotograma del projecte audiovisual que estem creant i que es projectarà el dia 9 de juliol del 2016 a les 22h al Pati del Cafè Nou]

1 d’abril de 2016

música | ciutat | atzucac | resistència


Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.

La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.

[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]

21 de març de 2016

I malgrat tot, creure en Europa.

I malgrat tot, creure en Europa. Creure-hi en els seus dies més grisos des de fa dècades. Creure-hi perquè tens la convicció que continuem sent alguna cosa junts. I malgrat tot, creure en Europa. La mateixa Europa que em va permetre ser estudiant Erasmus a Dinamarca. El mateix tipus d'estudiant que ha perdut la vida aquest cap de setmana a l'Ebre amb nom de noies finlandeses, hongareses, alemanyes, poloneses, britàniques, italianes o franceses. I malgrat tot, creure en Europa. Escollir Budapest no de forma aleatòria sinó per anar a veure les escales de l'Estació Central plena de parells sabates que deixen cada dia desenes de ciutadans europeus hongaresos. Aquelles sabates que representen la queixa sorda i silent de ciutadans europeus que clamen que Europa hauria de ser solidaritat i justícia. Perquè per sobre de tot tenim la ciutadania europea. Per sobre de Comissions. Per sobre de Parlaments. Per sobre de caps d'estat. Som ciutadans europeus indignats i incrèduls amb l'ominosa reacció dels nostres dirigents continentals. Budapest no com a casualitat, sinó com a inici. La vella Europa, l'antiga ciutat dividida. I malgrat tot, creure en Europa. En la seva memòria; en Argelers-sur-mer, Dachau, Mostar, Calais, Lampedusa o Ceuta. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en el seu futur: en aquells ciutadans europeus que tard o d'hora serem tants i a tants llocs que aconseguirem que la nostra bandera sigui la solidaritat. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en les oportunitats, la ciutadania, la memòria, la solidaritat. Creure en el futur. Creure en la meva dona embarassada passejant per les ribes de Budapest al principi de la primavera. I malgrat tot, creure en Europa.

14 de març de 2016

Art. Madrid. Eclosionar. Objecte.



Coincidint amb la Fira ARCO, les amigues Aida i Malú organitzaven la mostra Room Art Fair, una de les diverses fires off que conformen l'escena alternativa al voltant d'ARCO, i que han acabat sent cita imprescindible pels amants de l'art contemporani. Dos o tres de dies a ARCO i un parell de dies visitant totes les fires, mostres i firetes off sembla que és la tònica que s'ha imposat gràcies a iniciatives com la de les meves antigues companyes del Màster en Producció i Comunicació Cultural.

La meva feina va ser rodar un video de resum de l'esdeveniment. La Room Art Fair es desenvolupava en un hotelet de la Plaza de Santa Barbara, i ocupava totes les habitacions de les dues primeres plantes. Una manera molt original perquè col·leccionistes, col·lectius i galeries d'arreu de l'estat i algunes d'europees puguin aterrar a Madrid durant aquests dies d'excitació artística. Em vaig entusiasmar filmant les peces de la galeria California de Sevilla, colorista i gamberro, o la pulcritud juvenil del projecte artístic de la plataforma cultural La Grieta, La Colmena, que es presentava en una habitació del primer pis. Allà em vaig enamorar amb un sorprenent Francisco Javier Ruiz Montero, amb una reinterpretació de la memòria mediàtica fotogràfica a través del joc i la reconstrucció personal i la computació algorítmica. Cada habitació era una petita sorpresa.

Va ser un cap de setmana complet, on vaig aprofitar per anar a veure l'exposició Miró y el objeto al Caixa Forum de Madrid. A partir dels anys setanta, Joan Miró ja considerava l'objecte i l'art brut una mica l'estació final de la seva obra. La fotografia que acompanya aquest post ho explica. Un tapís estripat i mig cremat. Miró, desenganyat, criticava el mercadeig en que sovint es convertia la seva pròpia obra, malgrat ell mateix. En parlàvem, d'això de l'amor a l'art, amb l'Eli i l'Alba, fent uns xurros al diumenge en un bar popular de Carabanchel, aprop del Manzanares. Ells, autèntics promotors de l'underground madrileny, em parlen sempre dels seus videoclips surrealistes amb regust de VHS, els seus concerts inacabables en magatzems de botigues de còmics i les seves il·lustracions pop mesclades amb influències manga. Tot són senyals per entendre que l'art o està viu i cohesiona o no acaba de servir.

Les arts visuals en plena eclosió. I una idea permanent. L'art que transforma, que commociona, que emociona. L'art en moviment. Aquesta va ser la lliçó de viatjar a Madrid.

[Fotografia d'una de les obres a Miró y el objeto, Caixa Forum de Madrid feta per E.Aymerich]

3 de febrer de 2016

Nit dedicada a tu

I surto al balcó, sí. Penso en els hiverns freds. I penso que en aquells hiverns freds no m'atrevia a sortir al balcó. Deixo la porta oberta, que en silenci s'esglaia i protesta perquè les cortines blanques voleien, repintades de taronja de farola de vapor de sodi, empeses per l'aire fred que es cola al menjador. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu no ho sapigues. Penso sovint en tu. Penso sovint en tu especialment quan surto a un balcó o a un terrat. Penso sovint en tu especialment quan és de nit i és tard. En aquella hora en que el silenci només el trenquen els gossos insomnes i els camions de la brossa grinyolants. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu ara dormis. Tremolo amb un calfred feble, i recordo de forma seqüenciada Cabré parlant de les estrelles a Senyoria, la guitarra esquerdada de Calle 13 a Latinoamérica i el cartell d'aquella pel·lícula anglesa que ens ha quedat pendent d'anar a veure plegats. Torno a entrar i tanco la porta del balcó, molt suaument. I mentres m'encamino al llit queda al defora la nit que continua ben plantada reclamant-te atenció.

24 de desembre de 2015

Tancar gira. Tancar cicle.

Han passat setze mesos des de que vam estrenar a Televisió de Catalunya el llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne. Des de llavors, amb els tres productors (L'Avenç, Enderrock i Clack) ens hem embrancat en una aventura de presentacions i projeccions, que ens ha portat arreu del país. Hem convertit el documental en minisèrie de televisió per La Xarxa de Comunicació Local, l'hem agafat de base per fer-ne un espectacle de cançons i himnes que es va titular "Seguem Arran!" i que vam estrenar al Born Centre Cultural just abans de la Diada Nacional i en vam elaborar una exposició, que es va instal·lar al mateix espai cultural i que després ha girat per Reus, Barcelona o Girona. Crec que hem fet un bon exercici de relat transmèdia. Hem convertit una idea en un relat que s'ha anat adaptant a múltiples formats. El que hi explicàvem s'ho valia. Televisió, cinema, exposició, espectacle musical, DVD, web interactiva... no hem estalviat eines ni canals.

El Bon cop de falç ha anat de ruta i s'ha presentat arreu del país. Això m'ha permès fer una de les coses que més plaer em dóna: viatjar i conèixer. Allà on arribàvem a projectar el documental hi hem conegut militants de base, gent disposada a tot per tal de tirar endavant un acte cultural o una taula rodona. Els imprescindibles. La Núria del Koitton Club de Sants. O l'Enric del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat. O la Pia de l'Ateneu Igualadí. O en Joaquim de Sant Vicenç de Castellet. Hem fet una ruta de carretera i manta durant moltes mesos; des de Terrassa fins a Taradell, des de l'Espai Mallorca de Barcelona fins a Caldes de Montbui, des de Cardedeu fins a L'Hospitalet, des d'Argentona fins a Folgueroles. Hem parlat i debatut de música, documental i història al centre cívic de Can Fabra, a l'Escola de Música de Catalunya o als Cinemes Girona. El que deia abans. Descobrir un munt de llocs i un munt de gent. 

Ahir al vespre vam fer la darrera presentació. Va ser al Centre cultural de Mollerussa, al Pla d'Urgell. Acompanyats de la Meritxell Gené, cantautora i amiga, que ens va interpretar algunes cançons que s'han convertit en himnes, com Catalunya Comtat Gran o L'Estaca. Em va fer il·lusió realitzar la última de les presentacions just a una població on hi tinc una part de les meves arrels familiars. Acabar-ho amb alguns familiars barrejats entre el públic de la platea va ser una cirereta. La tertúlia de després de la projecció, com sempre ha estat, va ser plural i molt participada. L'exposició encara es podrà tornar a veure a un parell de llocs. A Argentona i a Mollerussa, de cara a finals d'hivern, però en principi ja no farem més projeccions. Aquesta passada matinada, tornant amb la Renault Kangoo per la Panadella, amb boira de desembre a l'autovia, amb en Joan de copilot parlàvem de com és d'important saber tancar gires. Perquè en definitiva, significa també tancar cicles. Gràcies a tots per haver-hi estat. Tot s'acaba perquè tot pugui tornar a començar.

16 de desembre de 2015

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.

8 de desembre de 2015

Soliloquejar com a principi

Soliloquejar amb algú és l'obra que em va recomanar l'actor i amic Eric Balbàs. Estava en cartell a la sala Joan Brossa de La Seca - Espai Brossa, un recinte escènic de petit format ubicat al barri del Born que feia mesos que tenia pendent descobrir.

Signava la dramatúrgia i la direcció el joveníssim Roger Torns. Tinc especial predilecció per a descobrir nous autors, noves veus. Vaig entrar amb curiositat. I en vaig sortir sorprès. Sorprès per una posada en escena misteriosa i estranya, incòmode, efectiva.Sorprès per la capacitat de malgrat unes interpretacions irregulars i poc cohesionades, tenir la percepció d'haver entès el missatge escènic amb una rudesa inaudita.
Una companyia recent com EL EJE -plena de coses per polir, plena d'oportunitats per explotar- hauria d'estar molt satisfeta d'omplir la platea com ho va fer aquest passat dimecres de desembre. Però encara hauria d'estar més satisfeta per plantejar un espectacle de poc més d'una hora de durada que sap explicar ras i curt, que estem profundament sols, desencantats, morint-nos de ganes d'estimar però incapaços de saber-ho explicar als altres.

2 de novembre de 2015

Teatre-Pantalla-Ideologia

Veure la obra de Fabrice Murgia a Ghost Road o Exil. I pensar com no l'havia descobert fins ara. I enamorar-me de la seva mescla de teatre, pantalla i ideologia.

16 d’octubre de 2015

Recordar

Recordar Companys. Això he fet aquestes dues darreres setmanes, absolutament immers en la producció audiovisual que hem preparat per l'acte d'homenatge a Lluís Companys, Companys 75, impulsat pel Born Centre Cultural i amb la direcció artística del Grup Enderrock. Hem filmat en platós de Guinardó a personalitats com August Gil Matamala, Joan B. Culla o Josep Cruanyes. Després hem engegat la coctelera dels efectes de Super8 i hi hem afegit imatges d'arxiu virades a sèpia intens. De fons, la banda sonora minimalista i orgànica del músic Joan Díaz. El resultat es va projectar el passat dimecres 14 d'octubre en una pantalla de trenta metres quadrats al Born, davant de les ruïnes. Emocionava veure la lum dels fotogrames de la pantalla colorejar la pedra grisosa del jaciment; ara vermell, ara groc, ara taronja.
Recordar Companys. Escoltar-ne una trajectòria arriscada, prenent partit. Fugint de comoditats. Complicant-se la vida. Fins i tot Ítaca té les seves ítaques. Potser una bona Ítaca seria recordar Companys no només com un màrtir sinó com un advocat laboralista, un rabassaire, un antifeixista, un home llibertari i de justícia o un amant de la unitat de les forces progressistes a tota costa. Aquests dies, rumiant-hi molt, hi pensava. Recordar algú de forma diversa i transversal és, sovint, el millor homenatge.

7 de setembre de 2015

Fer un espot que parli de revolució



Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi. 

6 de setembre de 2015

25 Monkey Island

"Realmente, una partida de vez en cuando a The Secret of Monkey Island es como las magdalenas de Proust o el Ratatouille de Anton Ego: te transportan a una era mejor, a unos momentos más felices, a unos sonidos y unos colores y, en el caso de, supongo, todos los que nos jugamos aquel juego en su momento, a unos tiempos más ingenuos y más protegidos, más sencillos y más bonitos." Ho diu Victor Sánchez a El Mundo.
I té tota la raó. Mica en mica em topo amb més freqüència amb situacions, com aquest vint-i-cinquè aniversari, en que m'adono que alguns temps passats eren, simplement, més protegits i més senzills. Fins i tot, potser, una mica més bonics.


27 de juliol de 2015

Cuba. Una illa, una ruta.

Aterrar en una illa a trenta-cinc graus i noranta per cent d'humitat. Deambular embriagat de calor pel Malecón. Emmalaltir per la calor. Viatjar en omnibús nacional cap a ciutats mitjanes. Descobrir una vall impossible al nord de Pinar del Rio. Escoltar salsa de matinada. Veure sortir el sol en bicicleta. Agafar la motxilla de matinada. Retrobar hereus catalans. Retrobar-se a un mateix escrivint notes en un cafe fent cantonada a Cienfuegos. Plorar davant de tombes i fotografies. Parlar. Estimar. Fotografiar. Intentar noves rutes.