números escrits en un paper la tarda de la nit de Nadal sobre les despeses ideals a tenir quan un es vol emancipar:
Lloguer de pis compartit 230
Llum, aigua i gas 70
Menjar 50
Telèfon 30
Roba 20
Cafès 10
Llibres i música 10
Medicines 5
Altres 15
Pintura, pinzells, bricolatge 10
27 de desembre del 2006
22 de desembre del 2006
Esperança (II): Les Alberes
Després de les lectures al rebedor de l’edifici, iniciem una petita visita per la Maternitat. La llum, el blanc de les parets i l’escalinata central, que de ben segur va ser resseguida pels xiscles i les corredisses dels nens, són l’eix central de l’espai, i li confereixen una dimensió impoluta, neta, límpida. La sala de nadons del primer pis, espaiosa, buida, rep pels finestrals la llum del sol, que es retalla definida en els taulons de fusta que conformen el terra. A les parets pengen fotografies dels nadons nascuts o arribats allà en altres temps. La impotència de veure uns cossos esquelètics, menjats per la dissenteria o les febres. Josep, Esther, Ramon, miren amb ulls innocents i pregunten al qui s’atreveix a mirar-los perquè ells han de suportar la incompetència de les persones grans.
Als murs fotografies de noies joveníssimes amb la criatura als braços. Una mestra, una anarquista. Al capdavall dones. Al capdavall, el crit sense pàtries ni ideologies ni violències de la mare. Des del paper engrogueït, miren en silenci des d’un temps que tant pocs recorden.
I pujant l’escalinata arribem a la cúpula coberta de vidre amb estructura de ferro forjat. La vista és esplèndida. La plana del Rosselló s’obre als quatre costats. Perpinyà, insinuant-se al nord, Elna a l’est, i les Alberes al sud. Què difícil deuria ser observar al sud aquelles siluetes muntanyoses que amagaven al darrera la terra deixava per l’exili. Les siluetes retallades enfonsant-se fins al mar, lluny...
Els volts de la Maternitat desprenen un aire desangelat, amb camps descuidats i grans plataners delimitant les línies de la carretera. Fileres de xiprers, falgueres i roures. Enllà, un prat d’herba amb quatre llorers al sol. La bellesa, decrèpita, antiga, embolcalla la Maternitat.
Als murs fotografies de noies joveníssimes amb la criatura als braços. Una mestra, una anarquista. Al capdavall dones. Al capdavall, el crit sense pàtries ni ideologies ni violències de la mare. Des del paper engrogueït, miren en silenci des d’un temps que tant pocs recorden.
I pujant l’escalinata arribem a la cúpula coberta de vidre amb estructura de ferro forjat. La vista és esplèndida. La plana del Rosselló s’obre als quatre costats. Perpinyà, insinuant-se al nord, Elna a l’est, i les Alberes al sud. Què difícil deuria ser observar al sud aquelles siluetes muntanyoses que amagaven al darrera la terra deixava per l’exili. Les siluetes retallades enfonsant-se fins al mar, lluny...
Els volts de la Maternitat desprenen un aire desangelat, amb camps descuidats i grans plataners delimitant les línies de la carretera. Fileres de xiprers, falgueres i roures. Enllà, un prat d’herba amb quatre llorers al sol. La bellesa, decrèpita, antiga, embolcalla la Maternitat.
19 de desembre del 2006
Esperança (I): La casa d’Elna
El perfil de la Maternitat se’ns apareix de sobte, a la dreta de l’autocar, que circula lentament per una carretera de les afores d’Elna. Una vegada aparcats, un camí costejat per alts xiprers ens porta fins a les portes de l’edifici. La Maternitat, alta, estilitzada, solitària, amb una amplíssima terrassa d’entrada per la que s’hi accedeix a través de dues escalinates de tall clàssic, sembla obrir-nos les seves portes.
La marinada ens acompanya ja de bon matí, i bat cansat contra els finestrals. En Llorenç Soldevila introdueix a la setantena de persones en Joan-Lluís Mas, tècnic de Cultura i Catalanitat de l’Ajuntament d’Elna. Mas parla de la Maternitat, “un lloc de felicitat i esperança enmig de la tormenta” diu. Construïda a principis del segle XX i acabada el 1903, és llogada a partir de l’estiu del 1939 per Elisabeth, la infermera suïssa fundadora de la Maternitat.
La primera criatura neix a la Maternitat el set de desembre del 1939. Es calcula que fins a la clausura del centre per part de les autoritats feixistes el trenta d’abril de 1944, hi hauran nascut unes 600 nenes i nens. Elisabeth, que comptava amb tant sols 25 anys al crear la Maternitat, es va enfrontar personalment en diverses ocasions amb membres de la Gestapo armats, que es presentaven a les portes de la clínica acusant-la d’amagar jueus. La Maternitat va acollir naixements també de jueus i gitanos, perseguits pel règim nazi.
Comprat per l’Ajuntament d’Elna fa pocs anys, el futur de la Maternitat passa per construïr-hi algun tipus de centre d’acollida municipal, especialment per a dones i famílies immigrants que arribin a Elna per motius d’asil polític. La Maternitat, per Joan-Lluís Mas, “ha de ser un lloc que permeti seguir endavant”. Per tant, la iniciativa d’Elisabeth es perpetuarà en el temps.
La marinada ens acompanya ja de bon matí, i bat cansat contra els finestrals. En Llorenç Soldevila introdueix a la setantena de persones en Joan-Lluís Mas, tècnic de Cultura i Catalanitat de l’Ajuntament d’Elna. Mas parla de la Maternitat, “un lloc de felicitat i esperança enmig de la tormenta” diu. Construïda a principis del segle XX i acabada el 1903, és llogada a partir de l’estiu del 1939 per Elisabeth, la infermera suïssa fundadora de la Maternitat.
La primera criatura neix a la Maternitat el set de desembre del 1939. Es calcula que fins a la clausura del centre per part de les autoritats feixistes el trenta d’abril de 1944, hi hauran nascut unes 600 nenes i nens. Elisabeth, que comptava amb tant sols 25 anys al crear la Maternitat, es va enfrontar personalment en diverses ocasions amb membres de la Gestapo armats, que es presentaven a les portes de la clínica acusant-la d’amagar jueus. La Maternitat va acollir naixements també de jueus i gitanos, perseguits pel règim nazi.
Comprat per l’Ajuntament d’Elna fa pocs anys, el futur de la Maternitat passa per construïr-hi algun tipus de centre d’acollida municipal, especialment per a dones i famílies immigrants que arribin a Elna per motius d’asil polític. La Maternitat, per Joan-Lluís Mas, “ha de ser un lloc que permeti seguir endavant”. Per tant, la iniciativa d’Elisabeth es perpetuarà en el temps.
12 de desembre del 2006
London quick start
M'escapo amb en Roger a London just cinc dies abans d'un final d'any trepidant i un gener amb la direccio d'un documental, la produccio d'un DVD i la planificacio d'un pla de comunicacio per un projecte urbanistic que mescla energies renovables i innovacio social.
Calia trobar un recer de canvi temporal abans d'embestir la feinada. I London, un lloc desconegut per mi, es converteix des del mateix dissabte en un lloc trepidant, ple de llocs per descobrir, persones a observar, olors a imaginar, colors i llums per quedar enlluernat. De Picadilly a Regent's Park, de Portobello Road a Holtborn Station, del mercat de Candem a Waterstone's -la llibreria + gran d'Europa- la capital anglesa es descobreix impressionant.
Ahir al King's Road del barri de Chelsea em va semblar veure't a la sortida d'una botiga de tes. Al cap de dos minuts vaig rebre un missatge teu dient-me que potser el proper estiu viatges a Paris. En tot cas, vagis on vagis, la propera ciutat on viatgi, la descobrire amb tu.
Calia trobar un recer de canvi temporal abans d'embestir la feinada. I London, un lloc desconegut per mi, es converteix des del mateix dissabte en un lloc trepidant, ple de llocs per descobrir, persones a observar, olors a imaginar, colors i llums per quedar enlluernat. De Picadilly a Regent's Park, de Portobello Road a Holtborn Station, del mercat de Candem a Waterstone's -la llibreria + gran d'Europa- la capital anglesa es descobreix impressionant.
Ahir al King's Road del barri de Chelsea em va semblar veure't a la sortida d'una botiga de tes. Al cap de dos minuts vaig rebre un missatge teu dient-me que potser el proper estiu viatges a Paris. En tot cas, vagis on vagis, la propera ciutat on viatgi, la descobrire amb tu.
26 de novembre del 2006
Acràcia
Vaig tenir un minut per dir-te en una carta escrita a mà tot allò que sentia per tu.
El cap m'esclatava per dins i només em sortia una paraula somorta, excitada, esglaiada.
Acràcia, acràcia, acràcia.
Un record de les teves mans acariciant les meves espatlles.
Una imatge de la nostra filla apretada contra el teu pit quan atravessàvem Portbou.
Acràcia, acràcia.
Com un miratge, més enllà de la filferrada intuïa el teu rostre serè.
Acràcia.
Vaig morir amb els ulls oberts, cercant en el cel incorrupte de maig el teu nom construït de núvols blancs.
El cap m'esclatava per dins i només em sortia una paraula somorta, excitada, esglaiada.
Acràcia, acràcia, acràcia.
Un record de les teves mans acariciant les meves espatlles.
Una imatge de la nostra filla apretada contra el teu pit quan atravessàvem Portbou.
Acràcia, acràcia.
Com un miratge, més enllà de la filferrada intuïa el teu rostre serè.
Acràcia.
Vaig morir amb els ulls oberts, cercant en el cel incorrupte de maig el teu nom construït de núvols blancs.
16 de novembre del 2006
Habitació 116. Llit 1.
Són un quart de tres de la matinada quan finalment t'has adormit exhausta de tant lluitar per adormir-te.
La porta de l'habitació 116 està ajustada però no tancada, i entra un bri de llum del passadís. Defora, l'anar i venir solitari i esporàdic dels esclops blancs de les infermeres i algun pit-pit de quan un malalt toca el botó vermell d'emergència que té damunt el llit.
Amb el bri de llum del passadís et veig dormint, plàcida. En la foscor s'intueix la teva bata blanca mig descordada, enfonsada en un llençol amb pudor de lleixiu de bugada industrial. De fons se senten els roncs de la Dolors, la jubilada amb qui comparteixes habitació a qui aquesta tarda han extret un tumor de l'estòmac i que entre son i son prova de reprimir les glopades de vòmit infectat a causa de l'operació.
Escolto el teu bleix gairebé imperceptible, els teus ulls tancats, els cabells negríssims retallant-se damunt el blanc ombrívol del cobrellit. Et sobresurt una mà amb l'agulla intravenosa enganxada amb gasses i malla de cotó. T'acaricio els dits en la foscor. Et miro en silenci. Respires amb força. T'apreto la mà ben fort. Et vaig prometre que no et deixaria mai a l'estacada. Ara tampoc ho he fet.
En el silenci de l'habitació 116, ens estimem d'una altra manera.
Ajudant-nos uns als altres quan les coses no van bé.
Mentrestant, continues respirant amb força. Se'm neguen els ulls. I la teva mà estreny la meva. En silenci.
La porta de l'habitació 116 està ajustada però no tancada, i entra un bri de llum del passadís. Defora, l'anar i venir solitari i esporàdic dels esclops blancs de les infermeres i algun pit-pit de quan un malalt toca el botó vermell d'emergència que té damunt el llit.
Amb el bri de llum del passadís et veig dormint, plàcida. En la foscor s'intueix la teva bata blanca mig descordada, enfonsada en un llençol amb pudor de lleixiu de bugada industrial. De fons se senten els roncs de la Dolors, la jubilada amb qui comparteixes habitació a qui aquesta tarda han extret un tumor de l'estòmac i que entre son i son prova de reprimir les glopades de vòmit infectat a causa de l'operació.
Escolto el teu bleix gairebé imperceptible, els teus ulls tancats, els cabells negríssims retallant-se damunt el blanc ombrívol del cobrellit. Et sobresurt una mà amb l'agulla intravenosa enganxada amb gasses i malla de cotó. T'acaricio els dits en la foscor. Et miro en silenci. Respires amb força. T'apreto la mà ben fort. Et vaig prometre que no et deixaria mai a l'estacada. Ara tampoc ho he fet.
En el silenci de l'habitació 116, ens estimem d'una altra manera.
Ajudant-nos uns als altres quan les coses no van bé.
Mentrestant, continues respirant amb força. Se'm neguen els ulls. I la teva mà estreny la meva. En silenci.
30 d’octubre del 2006
SEQ 1. INT/DIA Metro
Em van explicar una història d'un operador de càmera a qui li van encomanar una tarda de tardor gravar durant 45 minuts un túnel del Metro de Barcelona.
Concretament el que connecta la línia 3 i la línia 1, la línia verda i la vermella. Havia de deixar la càmera quieta, enfocant la massa, la gent, la torrentera de cossos anònims discorrent d'un túnel a l'altre, massa corpòria sense noms ni cares, només murmulls ressonant en el passadís gris.
L'operador de càmera no va deixar de mirar per l'ocular durant aquells 45 minuts. I en un moment determinat, li va semblar que la pantalleta s'iluminava.
I d'entre les dotzenes de formes humanes sorgia una mirada fixa, un cabells castanys ondulats i una arrecada al nas. Aquells ulls el miraven a ell a través de l'objectiu, la lent, el convertidor d'imatge i l'ocular. L'operador, tímid, no va atrevir-se a mirar amb els ulls reals aquells dos ulls. Va seguir com si res, mirant a través de l'ocular de la càmera, l'ull dret tancat.
Des de llavors cada nit l'operador de càmera somia la noia del Metro que anava de la línia 3 a la línia 5. Com un miratge, amb una samarreta taronja i verda, penjolls de fusta de coco i una mirada fixa i incendiària.
Concretament el que connecta la línia 3 i la línia 1, la línia verda i la vermella. Havia de deixar la càmera quieta, enfocant la massa, la gent, la torrentera de cossos anònims discorrent d'un túnel a l'altre, massa corpòria sense noms ni cares, només murmulls ressonant en el passadís gris.
L'operador de càmera no va deixar de mirar per l'ocular durant aquells 45 minuts. I en un moment determinat, li va semblar que la pantalleta s'iluminava.
I d'entre les dotzenes de formes humanes sorgia una mirada fixa, un cabells castanys ondulats i una arrecada al nas. Aquells ulls el miraven a ell a través de l'objectiu, la lent, el convertidor d'imatge i l'ocular. L'operador, tímid, no va atrevir-se a mirar amb els ulls reals aquells dos ulls. Va seguir com si res, mirant a través de l'ocular de la càmera, l'ull dret tancat.
Des de llavors cada nit l'operador de càmera somia la noia del Metro que anava de la línia 3 a la línia 5. Com un miratge, amb una samarreta taronja i verda, penjolls de fusta de coco i una mirada fixa i incendiària.
24 d’octubre del 2006
Una història feliç
Vethoaquí una vegada un noi fill d'una botiga de barri que era tímid i plenet. Va fer-se gran i el van enganyar.
Vethoaquí una vegada una noia filla de dos treballadors immigrants que era alegre i sensible. Va fer-se gran, li van fer una filla i la van enganyar.
Vethoaquí que el fill enganyat i la filla enganyada es van conèixer un vespre de tardor explicant-se que l'engany converteix la vida en cendra.
Vethoaquí que es van enamorar i van tenir una filla que es deia Marina.
Vethoaquí que es van casar i van ser feliços i van menjar anissos.
Vethoaquí, la vida, de vegades, demostra que sempre hi ha segones oportunitats. La possibilitat, sempre, sempre, de recomençar.
Vethoaquí una vegada una noia filla de dos treballadors immigrants que era alegre i sensible. Va fer-se gran, li van fer una filla i la van enganyar.
Vethoaquí que el fill enganyat i la filla enganyada es van conèixer un vespre de tardor explicant-se que l'engany converteix la vida en cendra.
Vethoaquí que es van enamorar i van tenir una filla que es deia Marina.
Vethoaquí que es van casar i van ser feliços i van menjar anissos.
Vethoaquí, la vida, de vegades, demostra que sempre hi ha segones oportunitats. La possibilitat, sempre, sempre, de recomençar.
13 d’octubre del 2006
Designis
En Ferran va ser despedit una tarda del final de primavera. Feia una xafogor enorme, l’atmosfera estava inflada i la calor aixafava les ombres, carrers buits. Recordo que em vaig quedar al final de les fileres de bancs de l’esglèsia, dret dempeus. Vaig escoltar un sermò impersonal, que no va recordar el camió ple d’aviram viu que en Ferran va portar amunt i avall per tota la comarca durant dècades, ni la seva dèria per viatjar a llocs com Madrid, Sant Sebastià o Estrasburg, ni l’afició per la relectura de premsa antiga, tant li feia una Destino o una La Vanguardia, ni l’amor desmesurat que sentia per Argentona i la seva memòria. O l’afició a llegir els clàssics catalans, de Rodoreda a Folch i Torres, passant per Carner o Pla.
Quan el taüt sortia del temple, l’entrada portalada oberta de bat a bat, les cares estrictes de la comitiva, les orenetes xisclaven. Els ocells feien voltes damunt el cel atzur i es perseguien uns als altres. Un grup de gent es va quedar arraulida al costat del cotxe funerari, i la resta marxava entretinguda, donant-se copets a l’esquena i comentant que si arribava tard a recollir el nét de l’escola o si volia comprar un parell de quartos de pollastre a la carnisseria. Una noia bruna amb vestit blanc va atravessar de punta a punta la Plaça de l’Esglèsia.
Vaig enfilar el carrer Lladó de Dalt, amb els adoquins mal posats. Recordo que en Ferran em va explicar que fa molts anys, tants que gairebé ningú ho recorda, una caravana de gitanos va aparèixer al poble. Anaven amb tartanes i galeres, tirades per burros amb gepes i teles vermelles sobre els lloms. Tocaven flautes estranyes, feien malabars amb boles de coloraines i masses de color de plata, caminaven amb les mans de cap per avall. Les dones, embolicades amb xals liles i rojos llegien a les mans els futurs i les profecies, i donaven una punta verda de pi a canvi d’un ral. A la nit varen fer foguera al marge de la riera, a les afores de la vil·la. Van tocar guitarres i acordions, van repicar palmes i caixons, les ballarines, amb el cabell llarguíssim, dansaven al voltant del foc, retallant les seves figures esbeltes i turgents a la llum taronja i groga.
L’endemà al matí els gitanos havien desaparegut, com si l’albada se’ls hagués endut en silenci. Mai més va tornar a passar cap més caravana de gitanos que toquessin cançons en llengües estranyes i que fessin malabars amb pilotes de coloraines.
Ara tot passa massa ràpid i sembla que no importi que som passat i record. Quan la banalitat amara cada topant de la nostra realitat cada cop més desestructurada, cal recordar que el temps ho sucumbeix tot. I la memòria, en Ferran, la única cosa que ens fa lliures. Què hem estat i què som. Cap a on ens porten els designis d’aquells que ens han precedit.
Quan el taüt sortia del temple, l’entrada portalada oberta de bat a bat, les cares estrictes de la comitiva, les orenetes xisclaven. Els ocells feien voltes damunt el cel atzur i es perseguien uns als altres. Un grup de gent es va quedar arraulida al costat del cotxe funerari, i la resta marxava entretinguda, donant-se copets a l’esquena i comentant que si arribava tard a recollir el nét de l’escola o si volia comprar un parell de quartos de pollastre a la carnisseria. Una noia bruna amb vestit blanc va atravessar de punta a punta la Plaça de l’Esglèsia.
Vaig enfilar el carrer Lladó de Dalt, amb els adoquins mal posats. Recordo que en Ferran em va explicar que fa molts anys, tants que gairebé ningú ho recorda, una caravana de gitanos va aparèixer al poble. Anaven amb tartanes i galeres, tirades per burros amb gepes i teles vermelles sobre els lloms. Tocaven flautes estranyes, feien malabars amb boles de coloraines i masses de color de plata, caminaven amb les mans de cap per avall. Les dones, embolicades amb xals liles i rojos llegien a les mans els futurs i les profecies, i donaven una punta verda de pi a canvi d’un ral. A la nit varen fer foguera al marge de la riera, a les afores de la vil·la. Van tocar guitarres i acordions, van repicar palmes i caixons, les ballarines, amb el cabell llarguíssim, dansaven al voltant del foc, retallant les seves figures esbeltes i turgents a la llum taronja i groga.
L’endemà al matí els gitanos havien desaparegut, com si l’albada se’ls hagués endut en silenci. Mai més va tornar a passar cap més caravana de gitanos que toquessin cançons en llengües estranyes i que fessin malabars amb pilotes de coloraines.
Ara tot passa massa ràpid i sembla que no importi que som passat i record. Quan la banalitat amara cada topant de la nostra realitat cada cop més desestructurada, cal recordar que el temps ho sucumbeix tot. I la memòria, en Ferran, la única cosa que ens fa lliures. Què hem estat i què som. Cap a on ens porten els designis d’aquells que ens han precedit.
28 de setembre del 2006
el tambor de Marsella
He passat tres dies intensíssims a Marseille, la bruta Marsella, la mestissa Marsella, l'apretada Marsella, la festiva Marsella, l'agitada Marsella, la ciutat marcada per l'enclavament portuari que uneix Europa i Àfrica.
Amb en Pol vam acompanyar a tot un reguitzell d'educadors del Taller d'Idees i Projectes, que voluntàriament treballen per fomentar espais de trobada entre persones discapacitades i persones que no ho són. En aquest cas era a través d'un grup de batucada, format per sis educadors i onze persones discapacitades. Vam formar part d'una rua dins les festes del popular barri de Plateau, zona de festa i xerinola, parets pintades, terrasses curulles de gent.
Quina passada tocar el tambor amb en Manuel, en Joan, en Jordi, l'Antònia, l'Olga, en Gabri, l'Edu, l'Anna, la Carme, en Xavi, la Yolanda...
17 de setembre del 2006
el molí d'en Palau i Fabre
El juliol del 1936, un joveníssim Josep Palau i Fabre viatja fins a Eivissa. Porta una bitlletera amb uns quants diners i una llibreta d'apunts per encetar. Porta una cartera carregada de llibres per llegir. Ha marxat de casa per viure sol per primera vegada en la seva vida.
Al cap de pocs dies troba un molí blanc a l'est de Sant Antoni, al bell mig d'un rocam agreste, retallant el marró clar de la roca i el blau opalí del mar. Està a la venda per 300 pessetes.
Durant uns dies rumia de comprar-lo. Decideix no fer-ho. Al cap de pocs dies esclata la Guerra Civil. Al cap de pocs dies tornarà a Barcelona. No posarà els peus a l'illa pitiüssa fins al cap de molts anys.
Les il·lusions de l'escriptor del Molí Blanc s'han esborrat.
Al cap de pocs dies troba un molí blanc a l'est de Sant Antoni, al bell mig d'un rocam agreste, retallant el marró clar de la roca i el blau opalí del mar. Està a la venda per 300 pessetes.
Durant uns dies rumia de comprar-lo. Decideix no fer-ho. Al cap de pocs dies esclata la Guerra Civil. Al cap de pocs dies tornarà a Barcelona. No posarà els peus a l'illa pitiüssa fins al cap de molts anys.
Les il·lusions de l'escriptor del Molí Blanc s'han esborrat.
14 de setembre del 2006
Ara serem els bons
La manera en com Joan Laporta ha convertit el Futbol Club Barcelona en alguna cosa més que un club quedarà escrita en la història del futbol mundial per sempre. Mai un equip que pot presumir de pagar sous de milions d'euros, que guanya milers d'euros per minut de drets de televisió, que ven centenars de samarretes per hora a les botigues oficials, que tanca acords amb multinacionals de primer ordre de la moda, l'esport o les apostes, mai havia decidit demostrar que els valors poden coronar-se al capdamunt d'un castell de diners. El tracte del FC Barcelona i Unicef posa cara moral al projecte esportiu i social barcelonista. Ronaldinho, Eto'o, Puyol, són futbolistes que portaran l'emblema de l'agència de les Nacions Unides que treballa per millorar les condicions dels infants en zones depauparades del planeta. Chapeau. Tal com deia Laporta, "ara serem els bons... i qui no vol anar amb els bons?".
Em penso comprar la samarreta del Barça per primera vegada a la vida, i pagaré religiosament els euros corresponents. Talla S, amb un Unicef d'or ben gran gravat damunt el pit. Prometo no posar-me-la fins que arribem a la final de la Champions d'aquest nou curs. Evidentment, tornarem a muntar una pantalla gegant.
2 de setembre del 2006
Cara al nord
Sis segons, sis minuts, sis hores, sis dies.
Quatre rodes, quatre direccions, quatre amics, quatre botons.
Tolosa, Foix, Alby i Saint Antonin de Nobile.
De vegades els viatges més improvitzats són els més bonics. Potser perquè quan hi ha ganes de fer una cosa, no cal pensar-la gaire. Ni planificar-la. Ni preveure-la. Ni anticipar-la. Com aquesta setmana que hem passat resseguint 1300 quilòmetres del sud de França. Inoblidable. Retrobar la convivència amb els amics com la millor recepta per recordar allò més important.
4 d’agost del 2006
El dia que tots som càntirs
Porto masses dies dormint poc, currant al límit amb l'equip de la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa d'Argentona perquè surti endavant. Avui, em sembla que hem fet els deures, especialment amb comunicació i difusió, la feina que em pertoca. Sortim a diaris de primera línia nacional com El Periódico, El Punt o l'Avui. Les ràdios que ens interessen per públic com Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC1, Ràdio 4, Ona Catalana han escampat per tot el país que la Fira és un esdeveniment de cultura popular i art ceràmic únic a tot l'estat. He comptabilitzat fins a dotze entrevistes radiofòniques en un sol dia... A Internet apareixem avui a diversos portals com Capgros.com, Vilaweb, LaMalla.net... Televisió de Mataró ha fet un programa especial que durarà fins diumenge i avui ha passat la notícia de l'inici de la Fira i l'aixecada de càntirs a la Xarxa de Televisions Locals. A més a més ens han vingut els dos canals grans a fer produccions especials per el dia d'inici de la Fira, fantàstic! I a més en directe i des del recinte. No sé com els he enredat... España Directo de TVE a la tarda, just a les set. La nit en directe de TV3 a partir d'un quart de dotze de la nit...
Avui, efectivament hem fet la feina. I la més important, la d'aixecar el càntir i lloar el nostre patró, també s'ha fet.
23 de juliol del 2006
amics (I)
Perquè quan us miro les cares m'hi veig a mi.
Perquè sense vosaltres moltes coses deixarien de tenir sentit.
Perquè sense exigir-nos res ens ho oferim tot.
Perquè sou amics meus.
25 de juny del 2006
La mirada de Joaquim Jordà
Avui m'he assabentat que ahir va morir Joaquim Jordà, director de cinema, autor de documentals, traductor, guionista, professor...
Recordo quan al taller de guió de la universitat el vaig veure entrar per la porta, el primer dia de l'assignatura. Era un home corpulent, de mirada profunda, amb uns ulls petits camuflats darrera unes ulleres negres rodones. "Què veieu al vostre voltant que us sembli que cal explicar?" va preguntar Jordà. "Què creieu que val la pena posar davant la càmera, narrar, donar a conèixer, fer entendre?".
Activista polític, amb un ferm compromís ideològic per als moviments de l'extrema esquerra, Jordà era un home que t'escoltava, et mirava directament als ulls, i s'alegrava de veure't quan et veia pels passadissos de la Universitat. "Hombre, amic meu!" sempre em deia. Un professor tant afable que s'atrevia a convidar als seus alumnes a sopar a casa seva. Allà recordo un sopar molt especial, en el que vam tocar cançons amb la guitarra, rumbes, boleros, un tango mal rascat.
D'ell és una cita que em va dir i que guardo; "el guitarrista sempre toca per als altres, però quan toca amb els altres, acaba tocant per a sí mateix". Autor de treballs tant brillants com Númax presenta... o De nens, va ser el creador de guions per directors clau com Aranda o Recha. Jordà feia de pont entre generacions, d'oli d'engranatge, de creador de corrents de fons.
Jordà, un referent sens dubte, un professor guia, un home que ha viscut amb honestedat i ha copçat amb la seva mirada les misèries i les grandeses de la nostra societat convulsa a la vegada pels diners i els valors més grans.
Recordo quan al taller de guió de la universitat el vaig veure entrar per la porta, el primer dia de l'assignatura. Era un home corpulent, de mirada profunda, amb uns ulls petits camuflats darrera unes ulleres negres rodones. "Què veieu al vostre voltant que us sembli que cal explicar?" va preguntar Jordà. "Què creieu que val la pena posar davant la càmera, narrar, donar a conèixer, fer entendre?".
Activista polític, amb un ferm compromís ideològic per als moviments de l'extrema esquerra, Jordà era un home que t'escoltava, et mirava directament als ulls, i s'alegrava de veure't quan et veia pels passadissos de la Universitat. "Hombre, amic meu!" sempre em deia. Un professor tant afable que s'atrevia a convidar als seus alumnes a sopar a casa seva. Allà recordo un sopar molt especial, en el que vam tocar cançons amb la guitarra, rumbes, boleros, un tango mal rascat.
D'ell és una cita que em va dir i que guardo; "el guitarrista sempre toca per als altres, però quan toca amb els altres, acaba tocant per a sí mateix". Autor de treballs tant brillants com Númax presenta... o De nens, va ser el creador de guions per directors clau com Aranda o Recha. Jordà feia de pont entre generacions, d'oli d'engranatge, de creador de corrents de fons.
Jordà, un referent sens dubte, un professor guia, un home que ha viscut amb honestedat i ha copçat amb la seva mirada les misèries i les grandeses de la nostra societat convulsa a la vegada pels diners i els valors més grans.
8 de juny del 2006
Sis raons sense raó per votar que sí
Porto un temps en que m'explico les coses a mi mateix, sense fer-ho públic. Ara, però, vull deixar anar sis raons del perquè m'he decidit a votar que sí.
He assistit a conferències i mítings tant dels que demanaven el SÍ com dels que demanaven el NO. I voto amb un SÍ sense complexos, sense pors, sense vergonyes. Però també un SÍ sense dogmes, sense befes, sense insults, sense faltes de respecte. El SÍ respectuós.
1. Perquè penso que el sí és la realitat complexa, el camí difícil, les estructures en equilibri, la bellesa imperfecta, un sí per entendre que les coses no són com un mateix les vol sinó tal i com som capaços de transformar-les, sense dogmes ni falsedats.
2. Perquè penso que els catalans que votaran que sí també són aquells que van a la Romería Rociera, i que van a jugar partits de futbol 7 als camps dels Salesians el divendres al vespre. I no és just dir que l'Estatut només és d'uns quants.
3. Perquè penso que la dignitat no és llicència de ningú i ningú pot otorgar-se-la com a pròpia. La dignitat és d'aquells que lluiten per una cosa honesta, col·lectiva, justa. La dignitat es guanya pas a pas, mica en mica, pam a pam, colze a colze. I qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
4. Perquè penso que votar que sí vol dir votar amb optimisme, amb convicció que les coses avancen, que col·lectivament triomfem perquè hem arribat a un acord.
5. Perquè penso que dir que sí vol dir creure en el pacte, en l'acord, en la democràcia, en el consens, en el diàleg, en la paraula, en la civilització, en confraternitzar els uns amb els altres i ser capaços de guanyar-hi tots una mica.
6. Perquè com deia un pescador anomenat Nicolau en un llibre de cròniques, "el remar de nit fins alta mar i tornar amb pescada fresca tant val un barat com una tonyina". Estem donant exemple. Treballant calladament per la convivència. Pam a pam. Colze a colze.
He assistit a conferències i mítings tant dels que demanaven el SÍ com dels que demanaven el NO. I voto amb un SÍ sense complexos, sense pors, sense vergonyes. Però també un SÍ sense dogmes, sense befes, sense insults, sense faltes de respecte. El SÍ respectuós.
1. Perquè penso que el sí és la realitat complexa, el camí difícil, les estructures en equilibri, la bellesa imperfecta, un sí per entendre que les coses no són com un mateix les vol sinó tal i com som capaços de transformar-les, sense dogmes ni falsedats.
2. Perquè penso que els catalans que votaran que sí també són aquells que van a la Romería Rociera, i que van a jugar partits de futbol 7 als camps dels Salesians el divendres al vespre. I no és just dir que l'Estatut només és d'uns quants.
3. Perquè penso que la dignitat no és llicència de ningú i ningú pot otorgar-se-la com a pròpia. La dignitat és d'aquells que lluiten per una cosa honesta, col·lectiva, justa. La dignitat es guanya pas a pas, mica en mica, pam a pam, colze a colze. I qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
4. Perquè penso que votar que sí vol dir votar amb optimisme, amb convicció que les coses avancen, que col·lectivament triomfem perquè hem arribat a un acord.
5. Perquè penso que dir que sí vol dir creure en el pacte, en l'acord, en la democràcia, en el consens, en el diàleg, en la paraula, en la civilització, en confraternitzar els uns amb els altres i ser capaços de guanyar-hi tots una mica.
6. Perquè com deia un pescador anomenat Nicolau en un llibre de cròniques, "el remar de nit fins alta mar i tornar amb pescada fresca tant val un barat com una tonyina". Estem donant exemple. Treballant calladament per la convivència. Pam a pam. Colze a colze.
27 d’abril del 2006
Sant Jordi: tant aprop de les coses petites
M'he adonat que porto uns quants mesos vivint de les coses petites. Res de grans viatges. Res de grans trasvalsos. Res de grans sotracs. Res de grans salts al buit.
El dia de Sant Jordi vaig adonar-me que una rosa, un passeig, un sopar, ja eren suficients.
Tant aprop de les coses petites. Ara més que mai.
El dia de Sant Jordi vaig adonar-me que una rosa, un passeig, un sopar, ja eren suficients.
Tant aprop de les coses petites. Ara més que mai.
7 d’abril del 2006
Paris als 75
Als 24 anys he viatjat a llocs com Estocolm, Amsterdam, Madrid o Maó.La meva àvia als 24 anys no havia sortit de Catalunya. Com canvien els temps... com canvien les vides.
Aquest dissabte marxem quatre dies a París amb la meva àvia i els meus pares i el meu germà. Quina sort poder portar la meva iaia Montse a París. Enguany celebrarà els seus 75 anys, i la portem a descobrir els bateau-mouche, els cafès amb terrassa de Maubert, els quadres d'Orsay i les aigües del Sena.
Serà una experiència. Esperar 75 anys per veure París assegura que no es defraudarà en res. Estarem a un hotelet al costat de la Place de la Republique. Segur que ni ella -ni nosaltres- ho oblidarem mai més.
Aquest dissabte marxem quatre dies a París amb la meva àvia i els meus pares i el meu germà. Quina sort poder portar la meva iaia Montse a París. Enguany celebrarà els seus 75 anys, i la portem a descobrir els bateau-mouche, els cafès amb terrassa de Maubert, els quadres d'Orsay i les aigües del Sena.
Serà una experiència. Esperar 75 anys per veure París assegura que no es defraudarà en res. Estarem a un hotelet al costat de la Place de la Republique. Segur que ni ella -ni nosaltres- ho oblidarem mai més.
29 de març del 2006
que t'estimin com tu a mi
Continuo mirant més enllà dels pirineus, fins arribar a París i veure què està passant a les universitats.
Un malestar general està marejant la joventut francesa. Els meus amics francesos d'Strasbourg, Dijon i París em diuen que la virulenta reacció a la Llei de la Primera Feina (CPE) està generant sorpresa en la benestant classe mitjana de la generació del 68.
Es pensaven que després dels adoquins no hi hauria contenidors per cremar? Mentrestant, aquí continuem amb el carrussel de l'horror de l'especulació salvatge, la corrupció financera i el tripijoc empresarial.
Però no passa res. A nosaltres ja ens agrada aquesta situació. Permet justificar derivacions esquizofrèniques greus en les que es permet el culte malaltís a la imatge, el deliri artístic, la perversió de les nostres nits de festa i ens omplim la boca i la ment de banalitat prefabricada amb la marca de l'MTV i la fusió de multinacional d'en Manu Chao.
Un malestar general està marejant la joventut francesa. Els meus amics francesos d'Strasbourg, Dijon i París em diuen que la virulenta reacció a la Llei de la Primera Feina (CPE) està generant sorpresa en la benestant classe mitjana de la generació del 68.
Es pensaven que després dels adoquins no hi hauria contenidors per cremar? Mentrestant, aquí continuem amb el carrussel de l'horror de l'especulació salvatge, la corrupció financera i el tripijoc empresarial.
Però no passa res. A nosaltres ja ens agrada aquesta situació. Permet justificar derivacions esquizofrèniques greus en les que es permet el culte malaltís a la imatge, el deliri artístic, la perversió de les nostres nits de festa i ens omplim la boca i la ment de banalitat prefabricada amb la marca de l'MTV i la fusió de multinacional d'en Manu Chao.
20 de març del 2006
una mirada diferent dels joves
No m'agrada la imatge que es dóna dels joves aquests dies als diaris, televisions i webs conduïdes per gent que va néixer molt abans que nosaltres i no sap què és un pis de 40 milions ni un sou de 650 euros al mes per 40 hores de feina.
>>Els joves cremant contenidors al Raval. Els joves cremant cotxes a la Sorbonne. Els joves emborratxant-se perquè sí a una plaça de Granada.<<
No m'agrada la imatge que es dóna. Crec que hi ha altres mirades, és injust basar-se en aquesta. Potser falta una mica de visió de futur, de possibilitat de viure en satisfacció, esperança, en definitiva.
Però reivindico una mirada diferents als joves i dels joves.
Crec que hi estem treballant. El dilluns passat, trobada per parlar de com evoluciona la ciutat: habitatge, cultura i emprenedors. El dijous, Consell de Joves: mitjans i assembles. El divendres, Jornada de Comunicació Local: mitjans de comunicació aprop de les persones, ràdio local per als ciutadans.
Molts d'aquests dies torno tard a casa, el dilluns a un quart de dotze, el dijous a les onze, el divendres passades les cinc de la tarda. La Núria se m'enfada però em perdona. Tots tenim les nostres dèries.
I sent jove cal treballar el doble, perquè ningú té dret a dir ni que som uns comodons ni uns apalancats ni uns conformistes, ni encara menys, com em va dir una amiga amb més de mig segle a les esquenes, que havíem perdut la utopia. Crec que només treballant podrem acariciar una mica la utopia. Treballant. Treballant sense deixar de somiar.
>>Els joves cremant contenidors al Raval. Els joves cremant cotxes a la Sorbonne. Els joves emborratxant-se perquè sí a una plaça de Granada.<<
No m'agrada la imatge que es dóna. Crec que hi ha altres mirades, és injust basar-se en aquesta. Potser falta una mica de visió de futur, de possibilitat de viure en satisfacció, esperança, en definitiva.
Però reivindico una mirada diferents als joves i dels joves.
Crec que hi estem treballant. El dilluns passat, trobada per parlar de com evoluciona la ciutat: habitatge, cultura i emprenedors. El dijous, Consell de Joves: mitjans i assembles. El divendres, Jornada de Comunicació Local: mitjans de comunicació aprop de les persones, ràdio local per als ciutadans.
Molts d'aquests dies torno tard a casa, el dilluns a un quart de dotze, el dijous a les onze, el divendres passades les cinc de la tarda. La Núria se m'enfada però em perdona. Tots tenim les nostres dèries.
I sent jove cal treballar el doble, perquè ningú té dret a dir ni que som uns comodons ni uns apalancats ni uns conformistes, ni encara menys, com em va dir una amiga amb més de mig segle a les esquenes, que havíem perdut la utopia. Crec que només treballant podrem acariciar una mica la utopia. Treballant. Treballant sense deixar de somiar.
joves tripartits | consell de joves | mitjans de comunicació | roger mas
Uns quants apunts.
· Dilluns vaig participar de moderador en una taula rodona per avaluar la gestió de l'equip de govern de Mataró. L'acte estava organitzat per les tres joventuts dels partits polítics que manen a l'Ajuntament: la JSC, les JERC i Joves amb Iniciativa. Vaig coincidir a la taula amb en Pol Ramentol, en Xesco Gomar i en Miquel Canal. Els dos últims puc dir que m'hi uneix una grata relació. Són nois treballadors, honestos, que continuen creient en uns ideals de progrés social per a tothom. Amb en Miquel vam coincidir molts anys a l'escola Anxaneta i posteriorment a l'Institut Satorras. En Xesco el conec de fa menys, però és un exemple del jove implicat en política que defuig dels dogmes i les consignes buides. Sé que ha tingut alguna que altra bronca a dins les seves joventuts per de vegades no predicar amb la befa del que no és del mateix color polític.
· El dijous ens trobem el Consell de Joves al Sidral de la Plaça Espanya. Es parla de la ràdio municipal, d'un intercanvi amb joves de la ciutat andalusa d'isla Cristina, es parla del telecentre -què important és dotar la ciutat d'espais on la gent es pugui connectar de forma fàcil i gratuïta a la xarxa d'internet-. En marxem a tres quarts d'onze. Arribo tard a casa. Sopo una truita de patates que m'ha fet la Núria. Compartim el sofà una estona.
· El divendres participo a les Segones Jornades de Comunicació Local organitzades per l'Ajuntament. Parlo en nom de la Plataforma per la ràdio. Defenso la participació ciutadana en la nova emissora que començarà a funcionar passat l'estiu. Defenso la necessitat que la relació entre ràdio i entitats sigui porosa, oberta, dialogant. Parlo de la importància d'uns informatius rigorosos, fora de partidismes. Defenso un Consell Assessor format de forma paritària per polítics i ciutadans. I dic que calen punts de vista de fora el joc polític per tal que la ràdio sigui una ràdio ciutadana, i no consistorial o política. També acabo tard, a quarts de quatre. Sobre la taula, la TDT, els mitjans digitals, la premsa gratuïta -de la qual formo part en l'ACPG presidida per Mateu Ros i conduïda en matèria de comunicació pel sempre batallant Quico Castanyer.
· Penso que cal un mitjà de comunicació que aglutini els joves, els cohesioni. Cal ara més que mai. És un servei públic, una necessitat.
· El dissabte escolto Roger Mas a l'Arcàdia. Mas és un solsonenc que mescla Sisa, Riba i el folk americà més rural. Fantàstic. Acabo amb els meus amics fent unes canyetes fins molt tard. Quina sort, els meus amics. Quan camino tranquilament cap a casa, a quarts de quatre, en el silenci, comença a espurnejar i el terra es mulla. Abans hi ha hagut temps de l'Arcàdia, el Bier Haus i l'Atzucac.
Tot això són apunts de com es pot reconduir la situació. Una situació actual que permet sense concessions l'especulació de les cases de cos al centre i l'eixample de la nostra ciutat. Una situació actual que ens mostra una imatge dels joves bebent com uns borratxos en concentracions massives i convertint en un infern la nit barcelonina.
Hi ha una altra mirada jove. Cony, existeix. La reivindico.
· Dilluns vaig participar de moderador en una taula rodona per avaluar la gestió de l'equip de govern de Mataró. L'acte estava organitzat per les tres joventuts dels partits polítics que manen a l'Ajuntament: la JSC, les JERC i Joves amb Iniciativa. Vaig coincidir a la taula amb en Pol Ramentol, en Xesco Gomar i en Miquel Canal. Els dos últims puc dir que m'hi uneix una grata relació. Són nois treballadors, honestos, que continuen creient en uns ideals de progrés social per a tothom. Amb en Miquel vam coincidir molts anys a l'escola Anxaneta i posteriorment a l'Institut Satorras. En Xesco el conec de fa menys, però és un exemple del jove implicat en política que defuig dels dogmes i les consignes buides. Sé que ha tingut alguna que altra bronca a dins les seves joventuts per de vegades no predicar amb la befa del que no és del mateix color polític.
· El dijous ens trobem el Consell de Joves al Sidral de la Plaça Espanya. Es parla de la ràdio municipal, d'un intercanvi amb joves de la ciutat andalusa d'isla Cristina, es parla del telecentre -què important és dotar la ciutat d'espais on la gent es pugui connectar de forma fàcil i gratuïta a la xarxa d'internet-. En marxem a tres quarts d'onze. Arribo tard a casa. Sopo una truita de patates que m'ha fet la Núria. Compartim el sofà una estona.
· El divendres participo a les Segones Jornades de Comunicació Local organitzades per l'Ajuntament. Parlo en nom de la Plataforma per la ràdio. Defenso la participació ciutadana en la nova emissora que començarà a funcionar passat l'estiu. Defenso la necessitat que la relació entre ràdio i entitats sigui porosa, oberta, dialogant. Parlo de la importància d'uns informatius rigorosos, fora de partidismes. Defenso un Consell Assessor format de forma paritària per polítics i ciutadans. I dic que calen punts de vista de fora el joc polític per tal que la ràdio sigui una ràdio ciutadana, i no consistorial o política. També acabo tard, a quarts de quatre. Sobre la taula, la TDT, els mitjans digitals, la premsa gratuïta -de la qual formo part en l'ACPG presidida per Mateu Ros i conduïda en matèria de comunicació pel sempre batallant Quico Castanyer.
· Penso que cal un mitjà de comunicació que aglutini els joves, els cohesioni. Cal ara més que mai. És un servei públic, una necessitat.
· El dissabte escolto Roger Mas a l'Arcàdia. Mas és un solsonenc que mescla Sisa, Riba i el folk americà més rural. Fantàstic. Acabo amb els meus amics fent unes canyetes fins molt tard. Quina sort, els meus amics. Quan camino tranquilament cap a casa, a quarts de quatre, en el silenci, comença a espurnejar i el terra es mulla. Abans hi ha hagut temps de l'Arcàdia, el Bier Haus i l'Atzucac.
Tot això són apunts de com es pot reconduir la situació. Una situació actual que permet sense concessions l'especulació de les cases de cos al centre i l'eixample de la nostra ciutat. Una situació actual que ens mostra una imatge dels joves bebent com uns borratxos en concentracions massives i convertint en un infern la nit barcelonina.
Hi ha una altra mirada jove. Cony, existeix. La reivindico.
12 de març del 2006
fotolog
Ara arriba la moda dels fotologs, una espècie de weblogs on a part de text, el que centra la importància de la pantalla és una gran fotografia.
N'hi ha de tot tipus. La majoria són fotografies en situacions divertides. Viatges. Alguna borratxera. Jo em quedo amb les de fotomuntatges.
Jo de moment evito fer el salt. És molt temptador...
N'hi ha de tot tipus. La majoria són fotografies en situacions divertides. Viatges. Alguna borratxera. Jo em quedo amb les de fotomuntatges.
Jo de moment evito fer el salt. És molt temptador...
19 de febrer del 2006
manifestació
De sempre, he pensat que les manifestacions permeten plasmar en el camp de la física valors i batzucades sentimentalistes que ens ballen pel camp de la metafísica.
I quan parlo de manifestacions no ho vull dir com una manifestació típica, amb pancartes, banderes i càntics. Parlo també de concerts , per exemple.
Jo porto dies sense manifestacions. ja ho vaig dir fa dies. Tantes boques parlant m'atabalen, em cansen molt ràpid, m'ennuvolen, em maregen.
La ilusión vale cuando la realidad la toma de la mano
I quan parlo de manifestacions no ho vull dir com una manifestació típica, amb pancartes, banderes i càntics. Parlo també de concerts , per exemple.
Jo porto dies sense manifestacions. ja ho vaig dir fa dies. Tantes boques parlant m'atabalen, em cansen molt ràpid, m'ennuvolen, em maregen.
La ilusión vale cuando la realidad la toma de la mano
1 de febrer del 2006
Què ha estat el que he fet
Onofre Bouvilla és el protagonista de la novel·la de Eduardo Mendoza "La ciudad de los prodigios". Aquests dies, finalment, me l'estic acabant de llegir.
Onofre és un vividor nat, una fura que se'n diu, un espavilat. Un miserable que arriba a la Barcelona que s'està edificant per a rebre l'Exposició Universal del 1888. Onofre es converteix en bandit, i roba, extorsiona, enganya, viola i, finalment, guanya.
Al final de la seva vida, mirant des del finestral de la seva gran casa, a la falda de la Bonanova, es queda somiant despert. I diu que de cop i volta, tota la seva vida li sembla un gran somni, com si s'hagués plegat telescopicament i de sobte es compilés en una sola respiració, en una vaga forma distreta.
Ahir amb la Marina vaig anar a veure Brokeback Mountain, d'Ang Lee. Extraordinària pel·lícula, per la capacitat de reinventar un univers -el del western masclista- de dalt a baix.
Segur que Andy, el jove vaquer homosexual que acaba els seus dies vivint en una tronada caravana, sent el mateix que Onofre. Quan un ha viscut tantes coses, i de sobte, té l'horror de la contemplació del final, tant aprop.
29 de gener del 2006
el safareig està mullat
A casa meva els marcs de les portes i les finestres s'han inflat a causa de la humitat i l'aigua de la pluja. Al menjador, petit saló amb vistes al pati del safareig, hi estic en silenci i m'hi adormo. Sento de fons les goteres de les canaletes de la teulada que acondueixen l'aigua i la fan caure sorollosament al terra enrajolat de la terrassa.
Fa molt de fred, la meva estufa elèctrica batalla a contrarellotge per escalfar-me arraulit al sofà.
Continua plovent tot un dia, i dos, i tres dies. Com que no tinc ni televisió ni internet, sembla, una mica, que estigui vivint a un poblet de muntanya. A estones, quan el xàfec para, se senten, distrets, els ocells amagats.
Benvingut a casa.
Fa molt de fred, la meva estufa elèctrica batalla a contrarellotge per escalfar-me arraulit al sofà.
Continua plovent tot un dia, i dos, i tres dies. Com que no tinc ni televisió ni internet, sembla, una mica, que estigui vivint a un poblet de muntanya. A estones, quan el xàfec para, se senten, distrets, els ocells amagats.
Benvingut a casa.
20 de gener del 2006
buleria del carrer de la palma
Quan em topis amb la gavina de pluma blanca,
potser estaré assentat a un portal del carrer de la palma//
On un gamberro gitano toca bulerias tot el rato,
a la terrassa d'un cinquè pis sense instal·lació elèctrica i amb gas butano//
Quan em topis amb la noia del vestit de lli blanc,
pregunta-li si torna de la platja que es veu des dels bancs de Can Xammar//
Les terrassetes brunzen de lluna girada,
un joier boig d'anells es planta a la taula i reclama un marratxí d'aigua cremada//
Quan em topis amb una rumba a les ombres del Callao,
arramba una cadira de fulla de palma i demostra que no ets un paio//
Quan em topis amb una buleria al carrer de la palma,
xiula les noies i canta bolandes,
entre el tornassol i el pati de la fàbrica,
ressona una buleria del carrer de la palma.
potser estaré assentat a un portal del carrer de la palma//
On un gamberro gitano toca bulerias tot el rato,
a la terrassa d'un cinquè pis sense instal·lació elèctrica i amb gas butano//
Quan em topis amb la noia del vestit de lli blanc,
pregunta-li si torna de la platja que es veu des dels bancs de Can Xammar//
Les terrassetes brunzen de lluna girada,
un joier boig d'anells es planta a la taula i reclama un marratxí d'aigua cremada//
Quan em topis amb una rumba a les ombres del Callao,
arramba una cadira de fulla de palma i demostra que no ets un paio//
Quan em topis amb una buleria al carrer de la palma,
xiula les noies i canta bolandes,
entre el tornassol i el pati de la fàbrica,
ressona una buleria del carrer de la palma.
12 de gener del 2006
guerrilla 01
El 24 de gener del 1939 a quarts d'onze del matí una camioneta carregada de caixes amb ampolles de whisky escocès es va quedar encallada en una cuneta de la carretera de l'Arrabassada, a tocar de l'entrada d'Horta. El sistema de refrigeració havia explotat i una roda s'havia esclafat contra un dels topants del marge.
Els dos conductors eren soldats de l'exèrcit popular que s'havien incorporat a files feia encara no deu mesos. Un es deia Ferran, tenia 21 anys i era d'Argentona. L'altra es deia Tomeu, tenia 19 anys i era de Llucmajor. La carretera estava deserta. Només cada cinc minuts passava una motoreta de fabriació francesa amb els enllaços del general Rojo, que des de dalt del Tibidabo i Collserola observaven l'avanç dels feixistes pel Llobregat.
En Ferran i en Tomeu es van posar a fumar, arrepenjats al capó del vehicle. Al cap d'una hora va arribar un cotxe oficial amb dos soldats armats amb ametralladores i el sergent Sergei, que amb un castellà d'alè d'accent oriental i un front suat va preguntar què cony havia passat, que perquè el carregament de whisky no estava ja camí de Caldetes serpentejant la Nacional II, cap al nord.
A sota, Barcelona fumejava en petites columnes per l'Eixample, la Barceloneta, el Port i la desembocadura del Besòs, els avions italians no paraven, en la llunyania de l'altura, de bombardejar. El martelleig somort de les explosions.
En Ferran sabia que aquella camioneta la revendria el fill de puta del soviètic a un contrabandista de Malgrat a cent pessetes republicanes l'ampolla. Sergei se'ls va mirar i els va exigir que fessin alguna cosa. Tomeu i Ferran va recollir les seves bosses de bandolera i les americanes verdoses de militars, els cascs i les claus de la camioneta. I sense dir res van començar a desertar com déu mana, deixant el Sergei i el seu carregament de licors penjat al mig de la carretera. I lentament van baixar caminant la curva, xiulant. El sergent rus xisclava als seus dos soldats que disparessin als desertors. Els seus crits ressonaven en les parets de la carretera. Tomeu i Ferran ni es van girar. El cel estava gris i feia molt de fred.
"Por la revolución obrera" cridava Sergei. "Por la nueva República socialista de España" sanglotava el sergent.
Quan els dos nois van desaparèixer rera la curva, el rus es va clavar un tret al cap.
Els dos conductors eren soldats de l'exèrcit popular que s'havien incorporat a files feia encara no deu mesos. Un es deia Ferran, tenia 21 anys i era d'Argentona. L'altra es deia Tomeu, tenia 19 anys i era de Llucmajor. La carretera estava deserta. Només cada cinc minuts passava una motoreta de fabriació francesa amb els enllaços del general Rojo, que des de dalt del Tibidabo i Collserola observaven l'avanç dels feixistes pel Llobregat.
En Ferran i en Tomeu es van posar a fumar, arrepenjats al capó del vehicle. Al cap d'una hora va arribar un cotxe oficial amb dos soldats armats amb ametralladores i el sergent Sergei, que amb un castellà d'alè d'accent oriental i un front suat va preguntar què cony havia passat, que perquè el carregament de whisky no estava ja camí de Caldetes serpentejant la Nacional II, cap al nord.
A sota, Barcelona fumejava en petites columnes per l'Eixample, la Barceloneta, el Port i la desembocadura del Besòs, els avions italians no paraven, en la llunyania de l'altura, de bombardejar. El martelleig somort de les explosions.
En Ferran sabia que aquella camioneta la revendria el fill de puta del soviètic a un contrabandista de Malgrat a cent pessetes republicanes l'ampolla. Sergei se'ls va mirar i els va exigir que fessin alguna cosa. Tomeu i Ferran va recollir les seves bosses de bandolera i les americanes verdoses de militars, els cascs i les claus de la camioneta. I sense dir res van començar a desertar com déu mana, deixant el Sergei i el seu carregament de licors penjat al mig de la carretera. I lentament van baixar caminant la curva, xiulant. El sergent rus xisclava als seus dos soldats que disparessin als desertors. Els seus crits ressonaven en les parets de la carretera. Tomeu i Ferran ni es van girar. El cel estava gris i feia molt de fred.
"Por la revolución obrera" cridava Sergei. "Por la nueva República socialista de España" sanglotava el sergent.
Quan els dos nois van desaparèixer rera la curva, el rus es va clavar un tret al cap.
6 de gener del 2006
discursar
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni. M'ha agradat perquè en el balcó posterior de l'Ajuntament, amb els reis mags que acabaven d'arribar de la cavalgada, se li ha esquerdat la veu i ha parlat de feina, de salut per als joves i la gent gran, d'autocrítica amable i projectes de futur per a tots. M'ha agradat, perquè el meu alcalde, a quarts de nou d'aquest vespre, amb una plaça plena de nens bocabadats amb les corones i els estandards de plomes, ha recordat la mort, i ha lloat el futur, i ha explicat que els nens i nenes han de jugar a les places i els carrers i les escoles de la ciutat.
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni.
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
