De La Moneda a Machu Pichu- Un asado i adéu-siau

La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics. Vam fer un asado amb carne prieta, longaniza, ternera, papas asadas, vi i cervesa. Amb en Mauricio vam fer duel de cantar cançons amb la guitarra, d'Yllapu passàvem a Llach, de Jara a Serrat. La Brigite va preparar el carbó, la Núria va obrir totes les ampolles, en Diego es va acabar la cervesa i la Natàlia va somriure i somriure. Ara som persones que ens hem ajuntat per passar una nit plegats, per acomiadar-nos uns dels altres. Ara som persones que lliurement passem una vetllada junts, contents de tenir-nos uns als altres. La inesborrable sensació de la fraternitat entre homes i dones m'emociona. La fraternitat, si la puguéssim enarborar com a bandera davant tantes coses. L'amor entre uns i els altres. Parlem de déu. I jo dic que déu existeix en cada home que està disposat a estimar.
A quarts de quatre de la matinada i exhaustos de tant riure i menjar i parlar i ballar i cantar tanquem la paradeta. El silenci al menjador ens trasllada al son per al cap de poques hores marxar cap a l'aeroport. La última nit a l'hemisferi sud, la última nit a Llatinoamèrica. Acabo amb la boca xerrameca i el cap ennuvolat, però immensament feliç.
La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics.
Vam fer un asado i adéu-siau.

De La Moneda a Machu Pichu- Cultura xilena

Avui comença el Festival Internacional de Cinema de Santiago. El divendres he quedat amb en Marcelo, un jove productor cinematogràfic que vaig conèixer a Buenos Aires, esperant l'enllaç del vol cap a Xile el passat 22 de juliol. Ens passarem el matí passejant per la Universidad Católica, per veure algunes de les noves propostes de realtizadors llatinoamericans.
Ahir dinar i sopar amb la Daniela, una jove historiadora que treballa filmant documentals de música moderna xilena. El país andí viu un boom musical i de gèneres, i hi ha un munt de personatges que hi estan a sobre -programadors, productors, periodistes, músics, públic, revistes...
Ahir esmorzar davant Matucana100, un enorme complex cultural on se celebren teatre, cinema clubs, tallers, exposicions de joves artistes -fotògrafs, gravadors, pintors, videoartistes...
Abans d'ahir sessió de cinema: La Buena Vida, d'Andrés Wood, un film coral ambientat a la Santiago real: la rica, la pobre, la de la societat complexa que lluita per trobar la seva identitat en un país pres pel neoliberalisme i agitat pels records de la justícia social.
El dia d'abans d'ahir anem al teatre, Remite Santos Dumont, obra d'una jove companyia ubicada a Lastarria 90, un dels punts calents del nou teatre nacional. Una excel·lent interpretació, un bon text, una reflexió sobre la bogeria i els conceptes que la rodegen. M'enamoro 5 minuts de l'actriu protagonista, em sorprenc amb la seva força en escena, la seva pell fosca, els seus cabells negres -sempre els cabells negres.
Em torno a enamorar de la Núria quan sortim del teatre i es posa una boina vermella que al cel de nit d'hivern de Santiago taronja combina tant bé. Com un núvol blanc i un cel blau. Penso en Mataró i cel blau que deu haver-hi.
En l'hivern plàcid de Santiago m'empapo i enamoro de les històries de la cultureta xilena.

De La Moneda a Machu Pichu- La vida quotidiana es retroba a Santiago

Coneixem a la Natalia a l'aeroport d'Arequipa, el dia 15 d'agost a quarts d'una del migdia. Avui tota la ciutat es troba en celebració de la seva quatre-cents-seixanta-vuité aniversari de la seva fundació per un petit destacament de conquistadors espanyols que van arribar amb una dotzena de cavalls, mil esclaus inques i un parell de monjos amb la creu de ferro al capdavant. L'aeroport està desert i comencem a fer-la petar amb ella. Té 26 anys, és agrònoma i viu a Santiago. És la típica noia xilena, cabells foscos llargs, somriure plàcid i blanquíssim, ulls estirats, pell fosca.
Arribem a Santiago de Xile el dia 15 d'agost a quarts de deu de la nit, plou i fa fred. En Diego, el company de la Natalia, la ve a recollir i ens porta a nosaltres fins al bohemi barri de Nuñoa, al costat de la plaça de Nuñoa, plena de bars i pubs i cafes per passar les tardes assolellades i les llargues nits de Santiago. Allà ens retrobem amb la casa on passarem uns dies hospedats, on viuen en Mauricio i la Brigite. Tot i arribar tard, passem a una copa de vi negre i xerrem i arreglem el món en el menjador del petit apartament, amb unes àmplies finestres que donen a uns enormes jardins del barri sureny. Acabem tard.
L'endemà al migdia truquem a la Natalia i ens convida per fer un asado a les afores de Santiago, al sud, camí de Talagante. Arribem amb autobús a les quatre de la tarda a casa en Diego, una enorme casa amb un enorme jardí on passem hores i hores i fem a la brasa bistecs, llom, patates, cebes i xistorres. Ens sentim sorprenentment bé, i tant la Natalia com en Diego com nosaltres dos ens diem que què bé haver-nos conegut. Es fa de nit i continuem camí del centre de Santiago, en una festa que s'està celebrant en una casa particular plena de xilens que celebren que estan junts i que tenen vint-i-tants. Bevem pisco amb coca-cola i mengem disco. Es fan quarts de tres de la matinada i un altre xilè, en Jorge, amb la Paulina i l'Antonio de copilots, fa d'amfitrió i posa el cotxe per arribar a casa la Brigite i en Mauricio.
La vida quotidiana, de rutes d'autobús, amics, festes i asados es retroba a Santiago, amb una gent viva, amable i hospitalària. Una setmana de viatge sencera en aquesta ciutat. Segur que des del melic de Nuñoa serà fantàstica. Amb nous amics que ens ensenyaran com ser un ciutadà més de Santiago de Xile. Amb el retrobament de la vida quotidiana, per fi.

De La Moneda a Machu Pichu- La fotografia del turista alemany

Era altíssim, prim, emblanquinat de crema solar, amb pantalons quechua, sabates de trekking, gorra de mapuche i una motxilla enorme amb ampolles d'aigua mineral penjades. Com ell, centenars de xinesos, japonesos, nordamericans, francesos, alemanys, suecs, anglesos, canadencs, espanyols, italians i belgues. Tots fotografiant la mateixa instantània: la immensitat de les ruïnes inques del Machu Puchi embolcallada per una boira matinal que per moments es desfeia com el vapor d'una sala de dutxa.
Machu Pichu començava a brillar, groga del sol, grisa i fosca obtusa de la pedra tallada i el turista cridava en un alemany alguna bajanada que ressonava per totes les parets, murs, temples i escalinates.
La fotografia del turista alemany segur que quedarà molt bé, entre les restes arqueològiques un mar de banderetes de colors de cadascun de les desenes de guies turístics. La fotografia de cartró pedra del turista a Machu Pichu: la impertorbable bellesa pertobada pel patetisme del turisme sense respecte dels crits, les masses, els preus abusius -l'entrada al recinte costa uns 20 euros, un cafè a l'entrada del recinte, dos euros-, les poques ganes de conèixer més enllà de l'anècdota, la instantània, el lloc tatxat de les coses ja visitades.
L'insult de la banalització de la bellesa. Convertir una cosa bonica en un teatrí del gringo amb calers i els indigenes peruans aplaudint al compàs del negoci turístic a preus per a ells impossibles.

De La Moneda a Macu Pichu- Perú, el país dels ferros apuntant al cel

Atravessem la frontera nord de Xile amb un baratíssim tren a primeríssima hora del matí. Un dels pocs trens que encara funciona al nord del país xilè i que ens transporta a través del desert fins a la ciutat peruana de Tacna. I des d'allà saltem gairebé sense aturar-nos cap a Arequipa, segona ciutat del país i anomenada "la ciutat blanca" per la quantitat i qualitat de cillar -roca blanquinosa i de fàcil manipulació- que van fer servir els colonitzadors espanyols al fundar-la per construir esglèsies, portals i institucions. Allà coneixem l'Alejandro, un company de la Maria Salicrú que ens acull i ens fa de guia.

I fem l'esport nacional del Perú: criticar la situació de feble equilibri previ a l'hecatombe política i social que viu el país llatinoamericà des dels desfalcs dels despotes que han governat des de finals dels vuitanta -Alan Garcia-, els noranta -Alberto Fujimori- o els primers anys del segle vint-i-ú -Alejandro Toledo. La situació a les escoles i universitats, exèrcit, sistema sanitari públic, obres públiques, gestió tributària, creació d'empreses, projecció cultural o la concepció de la política és tan dramàtica que ha sumit el país en un estat de lenta progressió, res a veure amb exemples com Xile o Brasil.

Tot plegat converteix al vuitanta per cent de població peruana que viu al llindar de la pobresa o en una migradíssima i fràgil classe mitjana en una societat desmenjada, cansada de tanta poca qualitat de vida i sobretot, poques perspectives de canvi per un Perú que camini amb fermesa cap a la justícia social. Mentrestant, arreu de les poblacions que hem caminat, Juliaca, Arequipa, Tacna, Ayaviri, tenen un referent comú: les cases de les urbs estan sense acabar, a mig construir, amb una planta baixa i rarament una primera planta, però sempre al capdamunt, sense ser tretes, als terrats i sostres, es mantenen les línies de ferro forjat apuntant cap al cel, preparades per continuar la línia de les estructures arquitectòniques i ser convertides en bigues i continuar aixecant les cases, els comerços, els magatzems. Una gran metàfora del país, una terra rica i plena de riqueses naturals i arqueològiques, però frenada pel despotisme polític, una societat civil mermada i un llenguatge de les multinacionals mineres i gasístiques que continuen tractant Perú com un soci sense veu ni vot.

Mentrestant, els ferros forjats apunten al cel, esperant el dia en que les coses vagin millor per la gran majoria, s'imposi la justícia social i el país s'alci cap al cel andí donant gràcies al sol que xiuxiueja codis inques.

De La Moneda a Uyuni - Uyuni s'allunya

A San Pedro de Atacama, a sis hores de la frontera d'alta muntanya amb Bolívia, ja havíem sentit veus d'alguns viatgers que arribaven amb retard que a l'altre costat de la serralada hi havia mala maror; algun apedregament d'autocar, clausura de carreteres, vagues de transportistes...
Avui s'ha confirmat. En les últimes 24 hores el país presidit per Evo Morales s'encamina al colapse. Ahir dos miners de 24 i 26 anys van morir amb enfrontaments amb la policia, la regió de Potosí és un polvorí amb enfrentaments intermitents entre sindicats i uniformats, els universitaris estan tancant-se a les facultats, les rutes de carreteres asfaltades que uneixen transversalment el país estan en perill de ser tallades, alguns autobusos de turistes són assetjats i apartats del camí -ahir ja se'n va cremar un aprop d'Oruro-, La Paz està en estat de semiparàlisi per les protestes dels discapacitats, es preveuen estats de setge a Santa Cruz i Sucre...
Davant aquesta perspectiva, tot i que de moment anem a Tacna (Perú), molt lluny dels incidents, segurament haurem de renunciar a viatjar a l'esperada Bolívia. Tant de bo tot s'arregli, després de la diada nacional d'avui -6 d'agost- i el referèndum de reprovació de Morales el dia 10 d'agost. Uyuni, desgraciadament, s'allunya temporalment.

De La Moneda a Uyuni - La Formentera andina

Hem trobat la ubicació bellíssima, d'estètica perfecte, al mig de l'altiplà andí. Es diu San Pedro de Atacama, té menys de 5000 habitants i és un dels destins mítics dels motxilers de mig món. Aquí pots sortir per veure geisers, pujar a termes a 4000 metres, escalar volcans, fer sandboard, anar a cavall, pujar amb bicicleta fins a ruines Atacamenyes o fer rutes fins a Salars al mig dels Andes. A la nit, el cel és extraordinari, lliure de contaminació lumínica i en un dels indrets més secs del món -humitat zero moltes hores del dia.

El lloc està regentat per més estrangers que xilens, els preus dels cafès, cerveses i articles de primera necessitat són tan cars com a qualsevol lloc de la Plaça Catalunya de Barcelona i et parlen abans en francès o anglès que en castellà.

Hem trobat la Formentera andina, un somni paradisíac amb estètica de trekking i quechua, bambes de muntanya i vistes al bellíssim Volcà Likunkubur. Amb més turistes que autòctons, i on és imprescindible una Visa Platinum per passar més de dos dies. Demà marxem cap a Iquique.

De La Moneda a Uyuni - El poble al costat del pacífic (la postal falsa)

Chañaral és una petita població minera situada al mig del no res, isolada, a centenars de quilòmetres de qualsevol altra població d'importància. Es troba molt al nord de Copiapó, última parada d'importància abans d'abocar-se a un gradual i enorme desert d'Atacama.

El poble es troba en un petit promontori, al marge dret de la Panamericana, la carretera que connecta mig continent americà des del gèlid sud fins al tropical ecuador. Té un carrer principal, amb un motel, tres hotelets de carretera, un alberg, una carnisseria de boví, dos cibercafès, tres botigues d'electrodomèstics, dos magatzems, una delegació de correus, una escola, dues parades d'autobús, un peixater, una fleca, dos botigues de roba de moda, una modista, dos papereries i mitja dotzena més d'establiments inclassificables. La gent, plàcida, tranquila, n'omple els carrers quan surt el sol -de set a nou del matí- i en torna a marxar per omplir-lo a partir de les sis de la tarda quan es fa fosc. Són gent poc sorollosa, plàcida, que van a la seva. Només cinc turistes francesos han parat en aquest petit indret, obidat de tot, i encara més ara, en ple hivern, en plena temporada baixa.

De fons, rera el soroll intermitent dels tràilers de la panamericana, el Pacífic, brillant, blau cel, les seves onades xocant amb violència contra una platja de sorra de més de sis quilòmetres de llargada. Però Chañaral és una faceta. Sota un sol blanquinós la vasta platja es tenyeix d'un verd clar del sulfat de coure que ha convertit el lloc en una postal enverinada. La platja està contaminada des de fa seixanta anys pels residus filtrats des de les valls interiors per la industria de la mineria. Aquí el coure va fer néixer la ciutat a mitjans del segle dinou i segurament la farà tancar a principis del segle vint-i-ú. El govern fa anys que pensa en evacuar la població, però mentres ho pensa i s'ho repensa, lent, maldestre, ineficaç, Chañaral continuarà apartada, sense titulars, sense viure més enllà d'una històrica industria de la mineria que va a menys, sense res més que una paradisíaca platja pintada al costat de la Panamericana i que a pet d'ones té cartells on posa prohibit banyar-se, aigües contaminades.