Pizzes, cinema, raglette, calçots.

Un cop hem menjat les pizzes, el divendres acabem fent allò que tant ens agrada. Fer el burro cantant en format playback cançons que punxem al youtube. Em poso la gorra i faig el burro, ballo com un pollastre i faig veure que canto amb un micròfon de mà inhalàmbric direccional semicardioide amb una espuma amb filtre pop. La Sara riu. I els seus somriures, ara, per mi, són molt importants, perquè sé que l'ajuden molt. La Maria, la Carla, la Laura. Totes riuen. I jo també. Fer el burro després de menjar unes pizzes un divendres a la nit amb tot el cap de setmana davant nostre és un exercici necessari.

Dissabte em plou al parabrises pujant per la C17 cap a Vic. I després el que em plouen són els ulls mirant Selma al cinema Vigatà, en una sessió de les quatre de la tarda amb sis persones. Igual que el dimarts, després de veure La voz dormida, m'adono esgarrifat que darrera nostra ens contempla el sacrifici i l'horror. I no sé si en som prou dignes. Al vespre sopo raglette. I A no vol parlar dels problemes a la feina. I ho entenc. Quan tots els somnis estan posats en una cosa que de cop i volta esclata. I me l'estimo molt, a A.

I diumenge s'escola en un camí enfangat aprop de Dosrius. Els bedolls grisos emmarquen un camí rectilini i majestuós per on en Roni corre esbalotat i nerviós, intentant ensumar totes les olors d'un bosc mudat encara de rigorós hivern. I després menjo calçots. I no parlem de l'àvia morta, malgrat hi penso en alguns moments. Perquè potser no tocaria, i seria injust per O ara treure el tema i esborrar-li la tímida rialla que porta posada des de que s'ha servit vi amb gasosa i comenta animat els plans de la seva nova casa. I perquè al capdavall, ell ja sap que em sap molt de greu. I acabem jugant a futbol entre dos gossos en un prat de sota la casa de pagès. Fins que el vent i el fred ens envia cap a casa.

I durant els tres dies penso. Penso molt. I escric. Escric molt. Sobre com pots tenir els peus en llocs preciosos i al costat de persones precioses i en el mateix moment el cap en una sala de concerts estreta, en una discoteca del barri de Sants o en un pis d'estudiants sense ordenar de Gràcia. Quan malgrat tot estires fils invisibles que discorren més enllà d'on ets tu. I a l'altra banda algú també els prem. I resteu així, desconnectats de pizzes, cinemes, calçots, sofàs i sales de concerts. Però connectats per alguna cosa molt més profunda.

Sardanejar

 Aquests mesos de febrer i març m'ha tocat ballar amb la sardana. Com a director audiovisual del DVD Verd de pi, blau de mar, distribuït per Discmedi (2015), i com a director artístic, conjuntament amb Francesc Cassú com a director musical, de l'espectacle central de la Capital de la Sardana 2015 d'aquest diumenge 15 de març. Ha estat un encàrrec poc habitual. No estic acostumat a posar en escena la Sardana a través del llenguatge cinematogràfic o televisiu. Estic més bregat en jugar en documentals o videoclips amb el pop, el rock o fins i tot el folk.

 L'experiència ha estat una passada. Sobretot perquè he pogut fer algunes voltes a idees que feia que temps ja tenia. Allò vell sovint és tingut de forma objectual, com un element referencial del que es poden agafar les formes, però que en cap cas ens ha de remetre simbòlicament a discursos que sovint considerem caducs. I crec que ens equivoquem.

 El dimarts vam presentar-ho en roda de premsa al restaurant Parellada de Barcelona, amb el conseller de cultura, Ferran Mascarell, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini o el Director de la Cobla Sant Jordi, Francesc Cassú, entre d'altres. Vaig remarcar la importància que, com a creadors, "militem" en algunes idees. La música tradicional com una arrel des de la qual projectar-se. O considerar la cobla com l'orquestra catalana per excel·lència. O la necessària i urgent vinculació entre música tradicional i audiovisual com a eina de normalització. Fer videoclips de sardanes per al youtube hauria de ser normal en el país que imagino. Sardanejar en forma de clips. Realitzar fent l'agulla. Crec que malgrat tot, l'aventura ha volgut la pena. Entre d'altres coses, resten a internet els poemes i les sardanes enregistrades.

I el plaer de pensar que una música que enamorava el meu avi Joaquim l'he pogut realitzar al seu poble d'infantesa. Recordant l'Aplec, recordant la memòria, recuperant el nervi esbantat en el temps. Tot plegat també ha de servir per això.

Dies com el d'avui.

Ens veia en aquella taula grisa, enorme. A dos quarts de deu del matí. Nou persones de producció, realització i fotografia planejant un rodatge de diverses setmanes. Intentant trobar la fórmula per quadrar furgonetes, il·luminació, personatges i staff tècnic. Ens veia repassant l'edició d'un videoclip, deixant apunt la visita de la videografista perquè retoqui un pla i el converteixi en un super pla. Ens veia fent broma sobre si enfocaríem només el nas i la boca o els ulls, el nas i la boca. De si obriríem el diafragma a 2.8 o a 5.6. Ens veia temorosos, com si mai haguéssim rodat. Mirant la previsió meteorològica pel dimecres que ve i resar perquè no faci un dia esplèndid però que tampoc nevi ni plogui, simplement que faci núvol. Ens veia enllestint guions i discutint sobre si utilitzar un dron o un pla fixe amb duplicador i teleobjectiu a les taules d'El Públic. I sortíem d'aquest petit cafè que ens fa de casa i volàvem molt lluny. Dies com el d'avui són, sense que ens n'adonem massa, els dies importants. Quan ens posem en marxa plegats. Colze a colze. Disposats i convençuts a explicar històries que valguin la pena. Malgrat la grip, la febre o la feinada enorme. Dies com el d'avui són, n'estic convençut, els que resten dipositats en la difosa nostàlgia dels dies bons.