Cartes de Toulouse: Jaune partout (III)

Dissabte. S'alcen columnes de fum negre. És un dissabte de tardor a la tarda i entre els llums elegantíssims de Nadal que van obrir la setmana passada es veu clarament la fumata fosca que arriba del nord de la ciutat. Els gilets jaunes estan de protesta als carrers.
Ens arribem, apressats pels sorolls, les corredisses i els crits fins a Jeanne d'Arc. "Han tancat la parada de Metro", crida una senyora jubilada amb una armilla groga i una màscara d'aquelles que et fan posar al centre d'atenció primària quan tens la grip. L'ambient fa pudor de cremat. Peuple leve toi! diu una pintada damunt l'asfalt del Boulevard de Strasbourg. Al costat, restes fumejants de contenidors. Uns metres enllà, girant la cantonada, hi ha l'estació d'autobusos. Flames de tres metres molt lluny. Una munió de gent. Una munió d'armilles. Gent de totes les edats. Criden. Una bandera de la CGT i una d'occitana onegen, llunyanes, entre nosaltres i el foc. Un grup d'encaputxats aixequen el terra i agafen llambordes apressadament. La gent fa fotos amb els mòbils. A terra hi ha molts cartutxos buits de gas lacrimògen. Em raspeja el coll i em couen els ulls. Marxem. Primark, Lafayette, Druni. Tots els grans magatzems d'Alsace Lorraine tenen les persianes abaixades. Al davant, em sorprèn, desenes de persones fan cua esperant la reobertura com si no s'adonessin que a cent-cinquanta metres es reparteix estopa, pedrada i gas.

Diumenge. Sirenes. Rue de Metz tancada al trànsit d'urgència. Una parella solitària de policies municipals fan senyals apressats als cotxes i autobusos. Fan cara d'espantats. Més sirenes. Jaune partout diu una pintada fresca en una persiana la costat del riu. El mercat de Nadal està tancat per prudència. París ha cremat. Els carrers del centre estan menys concorreguts que de costum. Passant el Pont Saint Pierre un helicòpter de la policia passa volant baix i sobrevola el Garona, cap a Compans Caffareli. La gent es para i el mira, amb temor i admiració. Alguns baixes de les bicicletes.

Dilluns. Al matí l'ambient és elèctric. Palais de Justice protegit per tanques. Palais Royal es lleva amb una vintena de policies a la porta. Alguns amb escuts. La Prefecture del Departement Haute-Garonne tancada amb pany i forrellat. A les escales d'entrada, una dotzena d'antiavalots. Crec que no entenen què hi fan. Hi ha un silenci incòmode, aquí, a tocar del Jardin Royal. El Grand Rond també està tallada al trànsit. 
Al migdia, a prop de Saint Aubin se senten udols i xiscles. Trencant la rutina d'un dilluns feiner plujós, els oficinistes que han sortit a fer el dejeuner i els repartidors de beguda i menjar amb les seves camionetes. Centenars d'adolescents passen corrents, com un miratge. Molts vestits de negre. "Les lycées sont bloqués" em diu excitada una adolescent amb un mocador blau elèctric al cap, sense parar de córrer.
El mercat de Nadal de Capitole ha tancat abans d'hora; al matí hi ha hagut incidents amb els gilets jaunes. Unes tanques metàl·liques de l'altura d'una persona tanquen el perímetre. Des de dins una segurata em mira mentres es mossega les ungles. El seu walkie-talkie no deixa d'emetre instruccions en francès d'altres segurates. Jaune partout. Només fa falta posar-se una armilla. La segurata em continua mirant. Jaune partout. Això anirà a més.

Dimarts. A primera hora del matí arribo en bicicleta al campus de la universitat. Em creuo la Lorreine al passadís del grup de recerca. "No ho saps? El metro no funciona. Els autobusos i el tramvia també han deixat d'operar. Hi ha diverses columnes d’estudiants per tota la ciutat!”. De fons, se senten sirenes tot el matí. Algunes rotllanes d’estudiants al campus, a prop de la cafeteria, criden a aturar classes. Em truca la Maria ben dinat. Saint Cyprien, el nostre barri, ara mateix és un A twitter veig el mercat on comprem la verdua envoltada per gasos lacrimògens. A l’avinguda on tenim la pizzeria preferida uns antiavalots avancen picant les porres amb els escuts. Davant del taller on portem a arreglar les bicis, a Avenue Etienne Billière, els manifestants despleguen en tot l’ample una barricada en flames.
La nit, humida i freda, summeix el barri en un ambient inhòspit. Sonen sirenes enllà. Des del balcó se senten clarament els crits. Una motocicleta amb dues persones passa volant Rue Cugnaux. El que fa de paquet enarbora una bandera francesa que amb la velocitat de la moto oneja preciosa sota les faroles taronges.

Cartes de Toulouse: Armistice (II)

Centenari de l'Armistice, l'armistici, la signatura de la pau entre els Aliats i l'Imperi Alemany l'onze de novembre del 1918 al bosc francès de Compiègne. S'acabava la primera guerra mundial al front occidental europeu. El Capitoli, el bellíssim edifici que acull l'Ajuntament, s'ha engalanat amb banderes tricolor a cada finestral. Sembla, malgrat tot, una celebració feliç. En algunes pastisseries de Rue Taur o Rue Pergamineurs aquests dies es combinen els brioixos i els bombons amb uns pastissets allargats amb colors vermell, blanc i blau al damunt. Em diu un venedor que van farcits amb crema de llet.
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música  instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...

Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang

Seguirem remant junts

Bona nit. Nosaltres, els de Clack, allà on anem sempre diem que som de Mataró, instintivament. Al País Basc, a Anglaterra, a l’Equador, a Madrid. Com una mena d’acompanyament. “Som de Clack, som de Mataró i... el que convingui”. Algun dia algú ens ha dit: no cal, no, que dieu d'on veniu? Sou una productora audiovisual i cultural catalana i punt, no?

Doncs sí i no. Els nostres orígens són intensament locals. Acompanyats pels valents de Televisió de Mataró i en Lluís Lligonya, un lloc on vam aprendre a la pràctica conceptes com ciutat, comunicació o cooperació. Actualment no treballem massa per Mataró i la comarca però en canvi, gran part de les coses q fem o hi estan inspirades o hi tenen relació: per exemple un documental sobre les caixes d’estalvis a partir de la nostra caixa d'estalvis, un altre reportatge per aquest programa arran d'haver acollit el primer tren de la península, un projecte escènic documental sobre Joan Peiró o una iniciativa al voltant de Josep Palau i Fabre en format documental i també escènic... Això quan no són peces que parlen directament de Mataró, com un documental sobre els Capgrossos de Mataró o una sèrie de clips sobre la nostra Festa Major, com Santes15.

Sempre hem tingut clar que ser d'un lloc permet veure el món d'una determinada manera. Una manera mediterrània. Moderna. Incisiva. Bonica. Inconformista. De vegades precària. Com la nostra ciutat. Per això sempre hem tingut la nostra seu a la ciutat. I no tenim previst marxar-ne. Des de Mataró on faci falta. Però des de Mataró.

També ens sentim còmodes participant i animant la vida cultural: durant cinc anys vam coimpulsar l'espai cultural El Públic, on vam impulsar dotzenes de concerts, exposicions, fins i tot dues edicions d'una Revetlla Popular de Sant Joan que clama per tornar. O ara amb el cicle El documental del Mes al Cafè de Mar, on tenim la seu. Han estat molts, centenars, els companys de viatge. I les aventures. I els projectes. Tant institucionals com personals. Hem fet molt amics i amigues professionals. El premi també és seu.

Ens agrada, sí, fer cultura per Mataró des de l'àmbit privat o, més concretament, des del tercer sector. Som cooperativa. Però ho vivim amb normalitat. Donar exemple, ho sabeu els que heu treballat amb nosaltres, ens caracteritza; treballar, fer el que es diu, complir amb el que diem que farem. Gràcies pel premi en nom de totes les companyes i companys de la cooperativa Clack. Llarga vida a la cultura de Mataró! Seguirem remant junts amb tots vosaltres!  I seguirem aprenent a explicar històries plegats. Segurament aquest és un dels secrets que dóna sentit a fer cultura, a fer comunicació. I a sentir-nos, durant una estona, una mica més feliços i a prop els uns dels altres.
[Discurs escrit a quatre mans amb en Joan Salicrú, llegit durant la 2ª Nit de la Cultura de Mataró, on Clack va rebre el Premi a la Innovació i Emprenedoria]

Som hereus (Peiró42)

Agraït i commocionat, m'abraço entre bambalines a la Cristina, a la Jessica, a la Maria. Surto a l'escenari i saludo i veig una platea dempeus amb el puny alçat. A Barcelona, a Montjuïc. Barcelona, Rosa de foc. I miro els companys amb qui hem aixecat el somni. I agafo el micro. I parlo en nom de tantes. I dic amb la veu una mica entretallada.

Som hereus d'un futur que ve del passat. Som hereus de dones valentes com la Guillermina Peiró o la Mercè Olives. Som hereus d'un poble decidit i obstinat a plantar cara al feixisme. I per tot això diem amb la veu ben alta i ben clara, que ho senti tothom; per la República, per l'amnistia, per la justícia social, per la cultura. Visca Joan Peiró!

[28 d'octubre del 2018. Sala Ovidi Montllor de l'Institut del Teatre, Barcelona]
(Foto d'Arnau Carbonell)

Cartes de Toulouse: Arribar (I)

I arribes. Finalment, arribes. Arribes amb un cotxe carregat fins als límits, una matinada de primers de setembre. Els fanals encara encesos. Entres al vestíbul del bloc -cotxet, maletes, bosses de roba, un sac isotèrmic ple de menjar comprat allà que aquí serà molt car. Aquí hi viurem un any, ens diem. Entrem intentant no fer gaire soroll, amb la por de despertar els veïns. I mentres puges a l'ascensor et jures que des d'ara mateix t'afanyaràs a semblar l'estranger més educat del món. I diràs bonjour, merci i atutelheure d'una manera cordialíssima, acotant una mica el cap. Sí, acotant el cap perquè et sents de fora, nouvingut, una mica sota sospita. Al segon dia ens trobem la primera veïna, baix segona. Madame Cournede. Ens mira per sota el seu cabell blanquíssim sortit de perruqueria. I sou espanyols? Ah, esclar, catalans. Sí, vosaltres sou així. I parleu català? I aquest nen com es diu? I treballeu? Treballeu, esclar, tots dos? I ens allarga la mà i ens la dona, amb distància. Mercibucup Madame Cournede. Oui Madame Cournede. Ens mira des de fora el vidre quan pugem a l'ascensor.

I comencen els dies de dubtes. I preguntes. Trobar una bicicleta. Trobar escola bressol pel nen. Quin és el supermercat més aprop de casa. Com es diu la veïna que viu al teu replà. Necessitarem internet? El roaming funcionarà? A quina hora s'han de treure les escombraries? On està el metro més aprop de casa? Passaran molt els revisors? Ens farem fans d'algun cafè? Trobarem el nostre jardí on passar el final de les tardes? Quina serà la nostra llibreria preferida? Farem amics? Tot amb un nus al fons del pit.

Mentrestant, entre les preguntes, ens esforcem a aprendre'ns els noms dels carrers. Rue du Chad. Rue Varsovie. Rue desarcsdesaintcyprien. Place du Ravelin. De sobte, noms que són llocs concrets. On els dissabtes es fa mercat de segona mà. On hi ha un petit super Casino. On hi ha una placa de record a un noi caigut el 18 d'agost del 1944. Tot ho memoritzem amb una certa ànsia. Qui se saps els noms dels carrers del barri potser ja n'és una mica, pensem. I de sobte, al cap d'uns dies, passejant amb bicicleta per sobre del Pont Saint Michel, camí del Jardin des Plantes, mentres passa un tramvia, la Maria diu "això sembla un Erasmus, Eloi". I en Simó em mira des de la cadireta de la bicicleta i somriu, mirant cap al riu.

Al vespre, a casa, quan baixa el sol, surts al balcó sense samarreta, buscant la fresca. Viure en un setè té els seus avantatges, com veure mitja ciutat als teus peus. Passa un avió d'Airbus en ple descens. I mires cap al sud, i penses en casa teva, la d'abans. I et sembla intuir els Pirineus entre els núvols i la calitja taronja. I et sents lluny. Lluny però més lliure. Que estrany. I amb els ulls humits sents que et criden a sopar. Que sí, que això d'anar a viure a Toulouse és una passada. Però el principi de tot, l'arribar, també és una putada.

Cures; la revolució pendent

Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

VL6WA8 (Berlín-Mataró)

VL6WA8 és el codi que vaig teclejar per a continuar l'obra de l'artista Maja Gratzfeld. The dispersal project és un projecte artístic de memòria històrica que, a partir de repartir 500 peces d'un puzzle arreu del món, reflexiona sobre el concepte de diàspora.
Una iniciativa que es pot comprar com a souvenir al Jewish Museum de Berlín, dins la sèrie "Art Kunst", que vol dir art degenerat, una política impulsada pels nazis a la dècada del 1930 basada en perseguir i eliminar aquell art que no els hi agradava.
"Nacionalisme, guerra, racisme, fam, pobresa [...] són només algunes de les causes de l'ample espectre de dispersions" explica Gratzfeld. Una proposta de cultura interactiva immersa dins una lògica digital. Des de Mataró ja hem retornat digitalment una de les 500 peces al puzzle. El podeu veure, a mig reconstruir, aquí

Restituir el valor de l'economia

El 2 de juny passat vaig moderar, com a membre de Clack Audiovisual, SCCL, una taula rodona sobre Municipalisme i economia social i solidària. L'acte estava inclòs dins el Mes de l'Economia Social i Solidària de Mataró, organitzat per la XES Mataró i l'Ateneu Cooperatiu del Maresme.

Vam comptar amb la presència de tres participants que representen molt bé la diversitat de l'acció local d'aquells que volen impulsar una economia més humana. De tots ells, el que em va sorprendre més va ser Oscar Rando, activista social d'El Prat de Llobregat i membre fundador de Som Connexió.Tots vam estar d'acord en que vivim un moment històric.On hem vist que cal respondre a un capitalisme poc humà i que genera enormes desigualtats. Cal humanitzar el capitalisme, doncs. I respondre, com deia Rando, a través dels veïns i els barris. I defensava que per sobre de tot, més que una acció jeràrquica, de dalt cap a baix, molt típic de les administracions públiques, calia "generar substrat". "El suport mutu, l'emprenedoria col·lectiva... són els autèntics canvis" deia. I jo somreia, convençut. Explicava també que a El Prat ja hi ha cedits 2400 metres quadrats des de l'Ajuntament per a l'economia social. I revelava la xifra del dia: "hem calculat que per cada euro d'inversió pública en l'economia social i solidaria de la nostra ciutat, aquesta en genera 21". Multiplicant per 21. Ja ho veieu.
La Betlem, de l'Ajuntament de Manlleu, va defensar una economia no dogmàtica, l'economia plural. I explicava que una de les claus és poder crear punts de trobada i connectar. "Connectar també és una tasca clau. Hem de defensar la feina del connectar". Tots coincidíem en que la discriminació positiva cap a un tipus d'economia ara ja és vàlid. "Tècnicament, des de l'administració pública també és lògic, és factible, és defensable" afegia. 

El tercer convidat va ser el tècnic del Comissionat d'Economia Cooperativa Social i Solidària de l'Ajuntament de Barcelona. Rubio va deixar clar que ja es fa política pública des de la ciutadania. "En el meu cas es tractava de crear una àrea de política pública, que impulsés allò que ja existia amb més o menys força". El comissionat d'economia social de Barcelona és una de les perles de Colau. I Rubio la dirigeix amb entusiasme. "Sabem de més de 5000 iniciatives de l'economia social i solidària a Barcelona. Volem enfortir el que ja existeix i promoure que se'n creï de nou". Però no és fàcil. Segons ell, el missatge a donar és: "pot ser fàcil viure a Barcelona amb l'ESS". I jo pensava si això ho podríem dir a ciutats mitjanes, on potser el canvi és més ràpid i fàcil de veure. Aquí tenim una oportunitat amb Mataró, Sabadell, Granollers, Vic, Santa Coloma de Gramenet o Manresa.
Entre les conclusions comunes, la més important és molt unànime: cal restituir el valor central de l'economia. I qui ho hauria de vetllar, especialment són els poders públics. Els locals, els primers. Restituir el valor central de l'economia significa explicar a la gent que depèn dels propis ciutadans i ciutadanes tenir una economia al seu servei, no al servei de grans multinacionals i capitals. Apoderar el territori perquè s'autogestioni. Posar l'economia al servei del treball de qualitat, de la inversió local, del retorn social, del sentiment feminista, del respecte al medi ambient, de l'amor cap a la cultura i l'educació. Restituir l'economia per dignificar paraules com empresa, treball, cooperativisme o solidaritat. En definitiva, aixecar des dels municipis la bandera d'una economia diferent. La que deixa espai als somnis, a la vida, i a les esperances.

Estimar-nos

Potser són les teves mans tranquil·les damunt la falda, quan parlem algun vespre d'hivern, la llum taronja dels fanals a les finestres. O els teus cabells llarguíssims que a l'estiu es tornen daurats, i que m'atrapen perdudament cada agost en qualsevol tarda a contrallum. O la cantarella serena mentres prepares un shushi, un arròs o una amanida al pedrís de la cuina, combatent els dies feixucs.
Qui sap si tot plegat són foteses, coses de poca importància. La teva mirada, el teu somriure, els teus ulls negats quan ens mirem en silenci. Sentir-te pujar les escales al nostre àtic mentres el gosset del primer borda. Fer-nos l'amor en tants llocs i sempre retrobar la mateixa pell, el mateix aire, la teva forma inconfusible.

La vida passa en el quotidià essencial, sovint invisible als ulls i que tant ens costa de valorar. Que si hauríem de viure més. Que si no ens deixem somnis a mitges. Que encara som molt joves per aparcar les nostres esperances. Que si ja som grans per això i per allò. Les normes i els límits. Les ordres i els dies. Ja ho veus. Tots dos davant de tot i sempre agafant-nos de la mà.

Perquè suposo que bona part de la història es basa en acompanyar-nos, estimar-nos mentres avancem en aquest món brutal, terrible, meravellós i trepidant a la vegada. Saber-nos memòries. Saber-nos dona. Saber-nos home. Saber-nos filles i fills. Saber-nos treballadors. Saber-nos d'una ciutat i d'un mar. Saber-nos alguna cosa. Saber-nos. Existir-nos. 

Tot això ens ho hem donat i ens ho hem compartit. Quantes coses. I malgrat tot, tenim la certesa que les coses senzilles continuen sent les coses més boniques. Que un petó, una tarda, un clavell, són revolucions alçades al cel si tots dos ho estimem amb força. Tot això ho recordo mentres tu estens la roba al terrat. I m'obsessiono en regar els geranis. I tu rius, com sempre fas, amb aquell somriure que m'estima per sobre de totes les coses i em qüestiona per sobre de totes les coses, i m'interroga, i m'apreta, i em commou. I em preguntes el perquè. I tu ja saps el perquè. Sembrar, regar, contemplar el sol i el cel, les tiges fortes i febles, esporgar quan toqui o cuidar els nous brots... tot això són parts d'un ritual molt més gran que hem decidit compartir.

Els dies i els anys passaran. I tu i jo, que haurem entès ja algunes coses, potser encara compartim els dies i els anys. Però el record encès de quan vam decidir volar plegats no el podrà esborrar mai ningú. I continuarem brindant per tot allò que ens agrada. Brindar amb una copa de vi. Esperar un fill. Omplir de dedicatòries un llibre de poemes. Trobar-nos amb els amics. Abraçar-nos fort, molt fort. I recordar que no canviaríem per res del món tot el que lliurement hem decidit. De deixar el món una mica millor. De ser forts. D'ajudar-nos. De no tenir por. D'alçar el cap. De ser exemple. D'estimar-nos. D'estimar-nos. Sobretot d'estimar-nos.

Començar des de les coses petites

Comencem per les coses petites. Unes bombetes enceses. Una petita impremta clandestina. Uns llumets de taula. Un cinematògraf abecedari. I molts llibres abandonats. La Nit de les Lletres Maresmenques ha estat pensada com una reflexió sobre el poder de les coses que ens pensàvem que no eren essencials.

Una reflexió que també vol proclamar que les lletres, la cultura, són molt més que un poeta o un escriptor. Les lletres són un cantautor recitant un poema. Una filòloga cantant teatre. Un periodista narrant un conte.Una llibretera llegint un post de blog. Les lletres són una turba incontrolable. Una legió estrangera impura i barrejada. Sense fronteres ni límits. Per això hi ha, més enllà de la lletra pura, la dansa contemporània de Natàlia Prior, la música de Dídac Rocher o Ebri Knight, el teatre de Laia Alsina o el video de Marc Giner.

Només em veig en cor de treballar amb aquelles coses que tinc molt per la mà. La paraula, una mica de gest, una mica de llum, algunes imatges. Recordeu els nens Belai, Cèlia i Izaskun. Recordeu els llibres tacats de vermell. Recordeu les cançons sense amplificador. Recordeu les lletres impreses a mà enmig de la foscor. Tot això ara també us pertany.

Durant aquests mesos de preparació vaig anar al teatre. Un diumenge vaig anar a veure "Sopa de pollastre amb ordi", d'Arnold Wesker, a la Biblioteca de Catalunya. Al final de la obra, la mare de Roonie, Sara, li diu al seu fill; "si no et preocupes per les coses, et moriràs". Si no ens preocupem per les coses, ens morirem. 
Aquesta tercera Nit de les Lletres Maresmenques parla, sobretot, d'això. De les coses petites. De les coses importants. De les coses que ens fan més forts, més entrellaçats, més maresmencs. De les coses que no es poden empresonar, ni prohibir, ni assassinar, ni emmordassar. Malgrat la foscor. Malgrat els moments difícils. Malgrat tot. La cultura es manté viva, comunitària i resistent. Invencible. Renasquem de nou en les coses petites.

Eloi Aymerich
Director artístic 3a. Nit de les Lletres Maresmenques

[Aquest text ha estat publicat al llibret de la 3a. Nit de les Lletres Maresmenques]

La casa invisible de Grifeu

Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.

La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.

Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.

Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.

Miquel Barceló: com un germà gran

A l'hora de pensar la llista de persones a ser entrevistades en un documental sempre procures que sigui tant heterogènia i equilibrada com sigui possible. Fa uns quants anys, sempre pensava que no faltés aquell personatge exòtic, que donés color. Ara, per exemple, em preocupo molt per la presència de dones, i si són de la meva generació o més joves, encara millor. També projecto que apareguin noms de primera fila. Gent que per mèrit propi és coneguda, popular, i que sovint complementen de forma breu però profunda el relat coral que es construeix en qualsevol documental amb entrevistes múltiples.

En el cas de Retrat cubista, des del principi vam pensar que incloure Miquel Barceló seria una cirereta al pastís documental. Un dels artistes plàstics més importants del món, que va tenir una relació sincera i amigable amb el poeta Josep Palau i Fabre. Una persona de qui tothom en parla com un creador afable, senzill, obert. Estem mesos perseguint l'entrevista. Sempre, amb persones amb agendes apretades, costa. Finalment les gestions donen el seu fruit, i arriba el moment. Ens disposem a entrevistar-lo. El viatge des de Catalunya amb cotxe per autopista es fa més ràpid del que ens pensàvem. Matí de rodatge a l'est de París. I ben dinat, puntuals, arribem a l'estudi de Barceló, al cor del Marais.

Ens deixen preparant la il·luminació i la càmera a l'estudi de gravat i dibuix que hi ha a una ala de la planta noble on l'artista té l'estudi. El silenci es trenca pel gemec de les gavines que caminen inquietantment damunt la teulada. Al nostre voltant, un esclat de l'univers del creador mallorquí. Animals dissecats, ceràmiques, esbossos pertot, taules, tauletes, cadires, butaques, tamborets. El color crema i terrós ho envolten tot. Arriba, vestit amb una bata blava. I parlem com si la conversa estigués pendent de fa anys.

"L'alquímia, l'escatologia, l'art en brut, són una tradició universal en la que Palau es trobava còmode. I aquí van connectar amb Barceló" em va explicar Vicenç Altaió fa temps. "Des de Dalí fins a Miró, arribant als francesos Mallarmé o Artaud... Palau i Barceló s'inspiren en ells, i juguen amb l'art, el trenquen" afegia Altaió. Amb Barceló comentem aquesta idea i moltes d'altres. La història del porro nocturn a Mallorca. La recerca d'un espai mediterrani per la Fundació. Els viatges fulgurants cap enrere. Les connexions entre poesia i plàstica. El diàleg franc entre dos alquimistes de la cultura.

Me n'adono que aquesta reivindicació de l'art pobre, trencat, natural, que emana d'un poder irracional, és segurament la gran idea que aporta Miquel Barceló al documental. I que viure la creació així et projecta encara més als altres.

Guerrilla: la revolta està carregada de futur

De vegades tinc imatges al cap, que em ressonen de forma insistent. Són imatges que puc tenir a dins dies, setmanes, mesos o fins i tot un grapat d'anys. I de sobte, un dia, es plasmen en els fotogrames que filmo. Això ha passat amb el videoclip Guerrilla d'Ebri Knight, que he dirigit i que fa poques setmanes que es va estrenar.

Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.

Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.

També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.

A la darrera escena del videoclip hi apareixen la Maria i el meu fill Simó. M'havia promès que no el posaria a cap peça meva. Però no m'he pogut resistir. Almenys he esperat disset mesos.  Aquest darrer pla, de fet, vol dir moltes més coses de les que sembla. Acabar amb un pla amb una mare alletant el seu fill embolcallat amb un drap roig és posar la força en la mateixa simbologia que va presentar Orlando Valenzuela en la famosa fotografia de la mare guerrillera el 1984 a Nicaragua. No coneixia la foto, però en Ruben Taltavull m'ho va fer descobrir via tuit. M'emociona pensar que sense voler-ho, hem homenatjat també a la Blanca, la noia sandinista de la fotografia de Valenzuela. La revolta, la dignitat, la Guerrilla, està carregada de futur. En això pensava quan he estat pensant i rodant aquesta petita peça dibuixada a tres colors: blanc, negre i roig revolució.